diumenge, 18 gener de 2009

Quan llegir no és llegir...




Oscar Wilde, l’enginyós escriptor dublinés que destacà en la segona meitat del segle XIX com una de les personalitats més prominents de l’època victoriana, deia: “si no es troba plaer llegint un llibre, és inútil llegir-lo ni que siga una vegada. Aquest és, potser, el millor criteri elemental per saber què és literatura i què no ho és”. Si entenem la lectura com quelcom delerós hem de considerar grans obres literàries els escrits que són devorats per milions de persones que gaudeixen pàgina rere pàgina. En efecte, no cal que diga que aquest raonament pot resultar, com a mínim, incorrecte i, fins i tot, inadmissible a un gran percentatge d’aquells qui es senten capacitats, per la seua vasta formació i experiència com a àvids lectors, per valorar què és i que no és un (bon) llibre. Si pregunteu a algun d’ells, possiblement, us acabarà convencent que llegir un best-seller és poc més que llegir-se el manual d’instruccions d’un DVD.

La qüestió és: per què hem d’entendre com a bona literatura allò que està escrit d’una forma complexa i hem de despreciar els textos senzills destinats a entretindre? Sembla un poc pedant pensar que un llibre, quan més enrevessat siga i més ens coste d’assimilar i llegir, millor. L’escriptor i filòsof francés, premi Nobel de literatura, Albert Camus, opinava que “qui escriu amb claredat té lectors; qui escriu obscurament té comentaristes”. La claredat no pot ser un defecte. El Codi Da Vinci, llibre del qual s’han venut més de 80 milions d’exemplars, ha sigut víctima de moltíssimes crítiques, moltes d’elles, segurament, encertades. Però, amb ell, una llarga llista de llibres han sigut menyspreats per l’èlit lectora, no sé si com a conseqüència d’una crítica constructiva o, per contra, d’un rebuig automàtic. Hi ha una barrera invisible, delimitada pel nombre d’exemplars venuts, que en ésser traspassada converteix un “llibre ben escrit” en un “best-seller comercial”, amb tots els matisos negatius que, per descomptat, això suposa. No em sent capaç de declarar-me defensor dels llibres de fàcil lectura. Però compartesc l’opinió de l’emblemàtic Hemingway: “hem de llegir-ho tot, des d’un best-seller i un manual de cuina fins Dostoievski”. Tenia raó.

Ja ho deia Walter Benjamin, quan parlava que s’ha d’eliminar l’aura elitista que sobrevola en moltes ocasions la cultura, per acostar-la a tots els nivells de la societat. És evident que el món no s’acaba després de Harry Potter. Hem d’ésser conscients que hi ha una literatura més enllà de l’entreteniment, més complexa i més treballada. Grans autors que tenen moltes coses a dir i no es troben als estants més ben situats de les llibreries. Però no podem considerar que un llibre, pel fet de vendre’s i tenir èxit, deixa de ser llibre. I més quan estem molt preocupats perquè les noves generacions no lligen i entenen l’hàbit lector com una obligació i no com un plaer.


Blanc

dissabte, 17 gener de 2009

Lletres oblidades




Ara fa uns dos mil cent anys i una estoneta vivia un home que deia que si tens una biblioteca amb jardí, ho tens tot. Era romà, un senyor considerablement destacat, i diuen que un dels seus avantpassats tenia una particularitat molt característica: una berruga al nas, més o menys de la grandària i forma d’un cigró, la qual hauria de donar-li nom a ell i als seus predecessors. A aquestes altures de la pel·lícula, aquell que no haja evocat amb clarividència la figura de l’honorable senador Marc Tul·li Ciceró, hauria d’estar, com a mínim una mica preocupat. Però aquesta no és ara la qüestió. Resseguint aquestes paraules, hom pot pensar que el nostre món seria un paradís per al nostre il·lustre amic.

Oh, proesa del temps! Hem aconseguit que tothom sàpiga llegir –estrany i sobtador resulta avui trobar-se amb ancians que mai no en van aprendre–, tenim text en tots els formats, de totes les mides, classes i colors, llibres bons i dolents, densos i lleugers com a plomes. D’amor, de guerra, d’història, de lleis i d’humor. I, vet aquí la paradoxa: amb un mercat editorial immens, on els llibres són més barats que en cap altre moment històric, la gent llig cada dia menys, parlant en termes relatius.

En aquest món global que estem construint –inconscientment– a marxes forçades, el temps de lleure es reserva a altres activitats força menys patidores, generalment relacionades amb el món de l’audiovisual. Cinema, videojocs, música, internet, televisió –sempre l’estrela del show. En aquesta tesitura, ja no resulta infreqüent rebre un exabrupte en llegir qualsevol novel·la. – Ah, que estàs llegint el llibre? Però si d’aquest ja hi ha la pel·lícula!

Així és, estimat amic Ciceró, tenim un món potencialment meravellós, amb les eines a l’abast de tothom per esdevenir persones en el significat ple de la paraula. Tenim biblioteques enormes, més grans i amb més llibres junts dels que en el teu temps hauríes estat capaç de concebre, pensats per conservar-se durant mil·lenis. Públiques. Amb jardins. Però ens quedem a casa, obnubil·lats per les ones herzianes, aliens, alienats. Umberto Eco –savi del nostre temps– ho resumeix així:
“El món està ple de llibres preciosos, que ningú no llig”.


Negre

divendres, 16 gener de 2009

Millor callar?





És evident. Els privilegiats que vivim al món occidental no podem fer-nos ni una lleugera idea del patiment que, dia a dia, recórre els carrers de Gaza. Mai entendrem absolutament el dolor del pare que recull el cadaver mig esbudellat del seu fill, víctima de l'enèssima bomba israeliana. Nosaltres plorem per dins, ells ho fan per fora. Sentim ràbia, ells bramen d'odi. Però ambdós cridem.

Milers, milions de persones al món, clamen contra la injustícia. Cap de nosaltres no entén la poca memòria dels israelians. La seua set de sang, de venjança, de prevenció excessiva.

Per això alcem la veu. Burgesos, occidentals, adinerats, progressistes, grans, menuts... no importa què siguem si no tenim por de concentrar-nos, manifestar-nos, demanar justícia i lluitar. Perquè les lluites, al segle XXI, han de ser amb pancartes i no amb fusells.

Un home occidental, funcionari públic, s'alça al seu llit, es dutxa i es dirigeix al treball. Fulleja el diari i comenta amb un company el crim que s'està duent a terme a la franja de Gaza. Tots dos aniran a la manifestació. On està la hipocresia? En haver nascut al lloc on hem nascut? No tenim dret a lluitar amb paraules, llavors?

Por hauran de tindre els Palestins el dia en què ningú cride quan una salvatjada com aquesta siga la portada dels periòdics. Ara, però, tenen el suport de les PERSONES del món. I això, com a mínim, dóna un bri d'esperança.


Blanc

dimarts, 13 gener de 2009

Gaza one more time


http://www.monde-magouilles.com/photos_guerre/gaza3.jpg



Les bombes plouen una vegada més sobre Gaza. La maquinària de mort israeliana torna a engegar-se, si és que alguna vegada es va aturar. Dues setmanes més d’horror. Rius de sang inunden els carrers de Palestina. Ja van 870 morts. Però als habitants de la Franja ja no els diuen res les xifres. Deixats de la mà de Déu, fa temps que han interioritzat el patiment i la mort com a mode de vida. Mentrestant, la hipocresia occidental surt als carrers en forma de manifestacions a totes les capitals del “món civilitzat”. I cristalitza amb tota la seua puresa en el discurs d’aquest tall de fills de putes que hem posat al capdavant dels nostres totpoderosos països del Primer Món.

Mira’ls quants en són. Els carrers no són prou grans per a ells. Estan per tot arreu. Barcelona, València, Madrid, París, Washington… Aquest matí s’han alçat del seu matalaf de làtex d’última generació, lleugers i descansats, s’han desdejunat fins que han quedat farts, tot mentre el roig sanguinolenc dels diaris provava de travessar les seues retines i una mica més enllà una pàgina amb el millor ordinador del mercat i una pàgina després un mapa amb l’oratge d’aquesta setmana, però difícilment els hi han dedicat una mirada ràpida, que hi havia pressa per anar a la feina.

I de nou al treball, on algun que altre, més espavilat del normal treurà el tema i – llavors sí – tots esdevindran en l’acte ciutadans responsables i activistes socials amb pedigrí: “què malparits més grans aquests jueus, no tenen vergonya de fer el que estan fent” i l’altre farà l’anàlisi política comodí en aquest cas “però això és tot perquè els americans els ho permenten, que si no...”, fins que al final l’últim encendrà la metxa “doncs m’han dit que hi ha manifestació a les 5, voleu que anem?”. I així, la flor i nata de la classe mitjana està disposada per concentrar-se, tots com ovelletes d’un ramat al carrer, a cridar indignats allò de “Palestina lliure” i més endavant “Israel assassí, no al totalitarisme jueu”, i un llarg etcètera.

Ara llegiran el manifest. I el manifest reclamarà el cessament dels atacs a Gaza i el posicionament d’una tan abstracta com buida “Comunitat Internacional”. Els governs tornaran a condemnar l’endemà el conflicte i diran que l’opinió pública està amb ells – com demostren les nombroses manifestacions a tot arreu –, l’ONU convocarà un altre Consell de Seguretat que tornarà a dir que Israel hauria d’aturar la massacre, el president d’Estats Units dirà que encara no és president, la ministra israeliana declararà que ja quasi acaba la feina, els bancs obriran com cada dia, Wall Street seguirà dictant els designis del món, i es tornarà a parlar de crisi, de Gaza i de les manifestacions d’ahir.

A la Franja, en canvi, la pluja de mort seguirà caient. I els xiquets palestins seguiran jugant a tirar pedres als totpoderosos soldats jueus mentre aquests segresten els seus pares i violen les seues mares, quan no els torturen fins que els fan vessar l’última gota de sang. La ingnomínia serà, com sempre, el pa de cada dia. I la maquinària d’injustícia, misèria, odi i destrucció continuarà funcionant amb l’acurada precissió d’un rellotge suís, com aquell tan bonic que apareix als diaris.


Negre veig el panorama.

dijous, 8 gener de 2009

Bon any!










Blanc i Negre us desitgen un Bon any!







I sort amb els exàmens...




dissabte, 27 desembre de 2008

Blanc...






Blanc...


...com la neu!





Bon nadal ;)



Blanc

Negre, negre, negre

L'estat terrorista israelià ha iniciat avui una nova ofensiva contra la franja de Gaza. Això em fa negre com la caldera d'una locomotora de vapor. Fills de putes! No es pot dir altra cosa.

Sembla que ni per Nadal s'ho repensen, però clar, com que ni uns ni altres el celebren...

En fi, quina merda de món. 


Negre, més que mai.