Quan llegir no és llegir...

Oscar Wilde, l’enginyós escriptor dublinés que destacà en la segona meitat del segle XIX com una de les personalitats més prominents de l’època victoriana, deia: “si no es troba plaer llegint un llibre, és inútil llegir-lo ni que siga una vegada. Aquest és, potser, el millor criteri elemental per saber què és literatura i què no ho és”. Si entenem la lectura com quelcom delerós hem de considerar grans obres literàries els escrits que són devorats per milions de persones que gaudeixen pàgina rere pàgina. En efecte, no cal que diga que aquest raonament pot resultar, com a mínim, incorrecte i, fins i tot, inadmissible a un gran percentatge d’aquells qui es senten capacitats, per la seua vasta formació i experiència com a àvids lectors, per valorar què és i que no és un (bon) llibre. Si pregunteu a algun d’ells, possiblement, us acabarà convencent que llegir un best-seller és poc més que llegir-se el manual d’instruccions d’un DVD.

La qüestió és: per què hem d’entendre com a bona literatura allò que està escrit d’una forma complexa i hem de despreciar els textos senzills destinats a entretindre? Sembla un poc pedant pensar que un llibre, quan més enrevessat siga i més ens coste d’assimilar i llegir, millor. L’escriptor i filòsof francés, premi Nobel de literatura, Albert Camus, opinava que “qui escriu amb claredat té lectors; qui escriu obscurament té comentaristes”. La claredat no pot ser un defecte. El Codi Da Vinci, llibre del qual s’han venut més de 80 milions d’exemplars, ha sigut víctima de moltíssimes crítiques, moltes d’elles, segurament, encertades. Però, amb ell, una llarga llista de llibres han sigut menyspreats per l’èlit lectora, no sé si com a conseqüència d’una crítica constructiva o, per contra, d’un rebuig automàtic. Hi ha una barrera invisible, delimitada pel nombre d’exemplars venuts, que en ésser traspassada converteix un “llibre ben escrit” en un “best-seller comercial”, amb tots els matisos negatius que, per descomptat, això suposa. No em sent capaç de declarar-me defensor dels llibres de fàcil lectura. Però compartesc l’opinió de l’emblemàtic Hemingway: “hem de llegir-ho tot, des d’un best-seller i un manual de cuina fins Dostoievski”. Tenia raó.

Ja ho deia Walter Benjamin, quan parlava que s’ha d’eliminar l’aura elitista que sobrevola en moltes ocasions la cultura, per acostar-la a tots els nivells de la societat. És evident que el món no s’acaba després de Harry Potter. Hem d’ésser conscients que hi ha una literatura més enllà de l’entreteniment, més complexa i més treballada. Grans autors que tenen moltes coses a dir i no es troben als estants més ben situats de les llibreries. Però no podem considerar que un llibre, pel fet de vendre’s i tenir èxit, deixa de ser llibre. I més quan estem molt preocupats perquè les noves generacions no lligen i entenen l’hàbit lector com una obligació i no com un plaer.


Blanc