Blanc...

Blanc...

...com la neu!

Bon nadal ;)

Blanc

Negre, negre, negre

L'estat terrorista israelià ha iniciat avui una nova ofensiva contra la franja de Gaza. Això em fa negre com la caldera d'una locomotora de vapor. Fills de putes! No es pot dir altra cosa.

Sembla que ni per Nadal s'ho repensen, però clar, com que ni uns ni altres el celebren...

En fi, quina merda de món. 

Negre, més que mai. 

A casa!

Que em retornes a casa, que m'escrius la identitat, que em cuides quan no em trobe bé, que em recordes la infantesa. No hi ha res com sentir la calidesa de la llar quan de debò la necessites. M'agrada el meu poble, m'agrada el paisatge que forma el Montgó quan baixa lentament per besar la Mediterrània i eixe bes acaba convertit en el cap de la Nau. M'agrada mirar-lo de nit des de dalt del castell i provar d'encertar els carrers. M'agrada anar al Quatre a les tantes de la nit de Nadal. M'encanta trobar de sobte i per sopresa tots els meus amics junts, i anar de copes dia sí i dia també.

Sí, per una vegada, em sent bé d'estar a casa.

M'agrada la Marina.

Negre

De la Marina... la Baixa

Altea i casetes blanques, guaitant al mar com solament elles saben fer-ho. Puig Campana presidint la seua terra, majestuós i digne, mellada serralada. El seu fill Finestrat, mentrestant, cap endavant, s'arrapa ben fort a les esquenes. Benidorm i la festa de les llums, gent amunt, gent avall, pels carrers del poble que volgué ser ciutat. Quin poc trellat... La Vila, Polop i Orxeta. L'olor a sal, coca facida, facideta. Arròs en bacallar. No pot ser feliç qui no haja vist aquest mar. Records d'infància entre ones i algues, de Llevant a Ponent passant pel Gos i la Tortuga. Arrels i cultura. La llengua que jo parle, tal i com jo la parle. Sonora, càlida. Com ha de ser. Relleu i Confrides també volen pes.


Jo sóc de la Marina. De la Marina Baixa.


Blanc

Els malucs

Va diferenciar la seua figura enmig d’aquell mar de música, fum i gent. Així és com s’entretenia totes les nits. Freqüentava el club que hi havia baix de sa casa, autoconvencent-se que ho feia “per no perdre els vells costums d’oci”. “No vull que em soterren encara!”, solia dir als amics. Triava sempre el mateix tamboret i demanava, amb un xasclit de dits, la copa de bourbon que li feia companyia –trista companyia- durant el seu viatge de plaers acústics i visuals. Toni, el barman, feia la seua feina només sentia el senyal. “Avui que siga doble”, demanava tots els dies. Per ofegar les penes, deia. Allò que ell no sabia és que les seues penes no les ofegava l’alcohol. Les esborraven els malucs d’aquella dona que acudia, com cada nit, puntual, a la seua cita al club. Malucs que havia diferenciat, només entrar i com cada nit, entre tota la gent que ballava.
Perquè ella era única. Es movia perfectament al compàs de cada una de les notes de la samba que Josefina Veloso, la preciosa cantant brasilera que acostumava a guanyar-se la vida actuant en aquella sala, entonava acompanyada de la seua banda made in Brasil. Era tot un espectacle. Bocabadat, feia glops a la seua “medecina contra les penes”, intentant que res no l’apartara de l’èxtasi que suposava vore-la ballar. Després, quan res no quedava al got, jugava amb els glaçons com si ho fera amb els botons del vestit verd cridaner que la seua dama lluïa. Es delectava i s’autocomplaïa. Visualment, és clar. Es convertia en un esguard clavat en un cos magnètic. Tornava de seguida a la realitat, però, quan Toni l’arrossegava cap a ella. “Oblida’t, és massa per a tu”. Ell, que mai havia sigut massa valent, assumia amb tristesa el consell del seu “amic” i eixia per la porta, després de pagar el compte, amb la creença que la pròxima vegada seria capaç de dirigir-li unes paraules.

I al dia següent la història fou la mateixa.

I a l'altre

I a l'altre


Blanc

Interferència

«I tu ho sabies, ho senties, quelcom t’ho deia, mai no havia deixat de repetir-t’ho. Era una sensació estranya, amarga; aquella que et venia en un moment de tristesa i debilitat o amb un gest lleu, efímer, però significant. De vegades és això el que més espanta. Però tu no ho volies pensar, no importava, feies fora aquell avís que la petita part racional que havies pogut conservar t’enviava de tant en tant i el llençaves lluny per que no tornara. Però sempre hi era. Dubtes, dubtes, dubtes. Tu no en volies d’això. Agafaves un bon record per esborrar allò que odiaves i llavors tot es tornava agredolç. Estaves boig.»


Negre

Sanctasactòrum

Spain is different, deien els estrangers que començaven a venir a l’Estat espanyol durant la dècada dels 60 i 70 a torrar-se al sol a les nostres platges. Des d’aleshores i fins avui, la màxima ha estat aplicable a quasi tots els aspectes de la vida d’aquest estat de bojos. No en va deien també els guiris –molts, encara avui – allò que Europa acabava als Pirineus. I, com no podia ser d’una altra manera, un país fictici –sovint amb tics de república bananera– havia de tenir, com a mínim, una constitució de ciència-ficció. A aquesta singular pantomina es van veure abocats els camisa vella; els gossos del franquisme que es van tornar demòcrates de pro de la nit al matí, tot mentre cercaven els seus nous collars, els quals els haurien de permetre passar impunement de participar al govern criminal del general Franco a fundar partits polítics, a ser presents al nou Parlament i fins i tot a redactar el que hauria de ser la Carta Magna del nou estat democratic. Sí, veritablement, el que passa a Espanya no passa enlloc.

Així doncs, el període històric que s’ha acordat anomenar Transició –tot i que no se sàpiga encara ben bé a què– va ser aquell moment on tot era possible, partint de l’absurditat del fet que fóra possible passar d’una dictadura feixista a una democràcia per decret, reformant i apedaçant un sistema que, avui, trenta anys després, encara no ha rebut una condemna oficial per part de l’Estat, ni molt menys per un dels principals partits polítics espanyols, que va servir d’escletxa per on es varen colar els antics jerarques del règim i del Movimiento Nacional. Es va instaurar un sistema democràtic a cop de ploma, sense que ningú no haguera de canviar d’actituts, un sistema on els antics cossos repressius de l’Estat, policies polítiques, secretes i militars –torturadors i assassins diversos– van poder gaudir d’una llarga carrera en la jove democràcia espanyola i una “merescuda” jubilació posterior.

Mentrestant, el bipartidisme pregona suposades diferències ideològiques que no són tals per seguir amb el joc de l’alternància en el sistema neoliberal, quan en allò fonamental, els partits espanyolistes majoritaris van sempre a una, tot tractant de fomentar les divisions al si de les nacions oprimides per una constitució que pregona el seu respecte i protecció i alhora disposa les armes per acabar amb elles. Burda hipocresia. L’Estat de les autonomies va neixer fracassat i cada dia dóna mostres de la seua inutilitat. Però això a Madrid sempre ho han sabut, i per això es tracta la constitució com abans es tractava la Biblia. “Si hem de modificar alguna cosa, que siga una coma només”. No en va aquell miserable dictador va morir amb la tranquil·litat de deixar-ho tot ben lligat.

Negre

Constitució

Ella en té 30. Fa uns dies que “tots” hem celebrat el seu natalici. Llei de lleis, carta magna, la Constitució Espanyola va néixer el 6 de desembre de 1978 per simbolitzar, estabilitzar i fer real el canvi que els ciutadans de l’Estat espanyol havien clamat durant anys. L’obscura etapa franquista, mort el dictador, es tambalejava més que mai i el suposat successor del règim, el monarca Joan Carles I de Borbó (gloriós cognom...), no esdevingué allò que el General (-íssim per als seus seguidors) Franco havia panejat que fóra. Impulsada pel Rei, i per tot el(s) poble(s) d’Espanya, la transició cap a la Democràcia arribà després de gairebé 40 anys de dictadura. I amb ella, es creà i s’aprovà el “límit de l’Estat social i democràtic de Dret”. La Constitució.


Han passat molts anys. Molta gent jove del segle XXI no coneix la constitució i allò que suposa. Alguns, molt probablement, ni tan sols sàpiguen de la seua existència. El context ha canviat tant que, allò que fa 30 anys fou fonamental, ara ha perdut rellevància. Certs punts del text, que foren acceptats en el seu dia per arribar a un consens, són qüestionats en l’actualitat. Ara que la democràcia s’ha estabilitzat potser hem de mirar un poc més amunt. Santiago Carrillo, va argumentar així el fet que el seu partit, el Partit Comunista, recolzara al Monarca en el procés de transició: “Si en les condicions concretes d’Espanya posàrem sobre la taula la qüestió de la República, ens endinsaríem en una aventura catastròfica en la qual, segur, no obtindríem la República, però perdríem la democràcia”. Si bé l’argumentació de Carrillo tenia sentit quan ell la pronuncià, potser ara hauríem de perdre la por a “endinsar-nos en una aventura catastròfica” i admetre, com deia el llavors senador Rossend Audet, que “no podem basar l’elecció d’un sistema d’Estat en l’agraïment a una persona”. La realitat és que, la Monarquia, com a privilegi que és, xoca amb el principi constitucional que diu que tots els ciutadans som iguals.


Blanc

Euskaraz

Podria apel·lar a l’arqueologia i lloar el seu orígen desconegut i inconnex, la baula perduda entre la més remota prehistòria europea i l’Antiguitat. Podria fixar la meua atenció en la seua estructura morfosintàctica, endimoniadament lògica, fins gairebé la pura matemàtica. Podria parlar, també, de la seua senzillesa en la composició, rudimentàriament brillant. O bé de l’igualitarisme que viu al seu vocabulari, entestat a no fer distinció entre sexes. Però amb aquests elements objectius no aconseguiria ni tan sols frissar l’essència d’allò basc. Perquè, com tot romanç que es considere tal cosa, només pot fer-se entendre amb sentiments.

Els arbres parlen, les pedres expliquen arcaïques històries d’Andra Mari – la mare terra, deesa primigènia dels bascos – i evoquen altres temps de llibertats perdudes. La mar combat violenta l’escarpada costa mentre el cel plora tímidament, com un xiquet desconsolat que ja ha oblidat el motiu del disgust. En èuscar. Sempre en èuscar. No he vist mai cap llengua que transmeta alhora tan gran quantitat de sensacions, que retrate amb tanta precissió el seu poble i el configure d’una manera tan clara. Viva durant mil·lenis, desafiant l’Imperi Romà, l’obscurantisme medieval, els estats nacionals burgesos. És la llengua d’una terra tan freda com càlida, tan despiadada com amable; l’arxipel·lag perdut de petites illes entre valls i muntanyes d’Atxaga.

Respira cada dia, aliena al temps, com els cants de Laboa. I és en la música de les seues paraules que es mastega el so de la pedra, el ritme de la pluja, la contundència de l’acer, la calidesa de la fusta, l’humitat de l’herba, l’agressivitat de la mar. Per ella respira el poble basc, per ella viu, per ella sent. Ella em va enamorar per sempre més ara fa vora tres anys. Definitivament, jo, en l’altra vida, euskaldun.


Negre

Gris

Hi ha dies que no són ni blancs, ni negres. Són aquells dies que no saps què fas al món, ni per què t'has alçat, dies que hom dedica únicament a la supervivència. El compliment de les funcions vitals bàsiques. Dies que sembla que no acaben o que no van començar mai. I dies que desapareixen com a un interval molt llarg entre un dia i un altre. Dies de desembre. Fred de l'hivern, que paralitza. Que adormisca les feres i fa cruixir els óssos, encaixats, grinyolant a l'uníson. El vent i la pluja fan el temps infinit i tu a l'infinit mires assegut al sofà, tremolós i moix. Potser ahir vas beure massa. La tele et marca les hores alentides d'aquest dia. El dia que podries esborrar de la teua memòria. Un dia en què no ha passat res. Dia gris de desembre.

Negre

Ella i jo

Ella mira i somriu;
ho fa constantment perquè,
al dematí,
quan el sol entra per la seua finestra,
és un dia nou per somriure
a la vida que té, o bé a aquella
que voldria tenir.
Res no importa.
Ella somriu quan mira;
sempre fresca a trenc d’alba,
juga mentre fa i refa,
va i torna mentre canta,
inventa jocs de paraules
trencadisses, fugisseres;
finíssimes ganivetades.
Ella mira i jo somric,
babau, estúpid, incapaç,
i se’n va mentre jo la veig escapar
en silenci.
“Massa cosa per a tu,
babau, estúpid, incapaç”.

- Amb això tanquem cicle de poesia.

Negre, com una cova fosca.

Un d'amor, que és necessari...

Tanca els ulls.

Cerca’m a l’indret
on la quietud no té futur.
Mira baix dels llençols que potser
m’he amagat per fer-me buscar.

T’espere.

Tranquil perquè sé
que vindràs a l’hora exacta.
Neguitós de pensar
que ja estàs ben a prop

I besa’m.

Escriu-me als llavis allò
que no fa tant ens atrevim a dir.




Blanc