Blanc...

Blanc...

...com la neu!

Bon nadal ;)

Blanc

Negre, negre, negre

L'estat terrorista israelià ha iniciat avui una nova ofensiva contra la franja de Gaza. Això em fa negre com la caldera d'una locomotora de vapor. Fills de putes! No es pot dir altra cosa.

Sembla que ni per Nadal s'ho repensen, però clar, com que ni uns ni altres el celebren...

En fi, quina merda de món. 

Negre, més que mai. 

A casa!

Que em retornes a casa, que m'escrius la identitat, que em cuides quan no em trobe bé, que em recordes la infantesa. No hi ha res com sentir la calidesa de la llar quan de debò la necessites. M'agrada el meu poble, m'agrada el paisatge que forma el Montgó quan baixa lentament per besar la Mediterrània i eixe bes acaba convertit en el cap de la Nau. M'agrada mirar-lo de nit des de dalt del castell i provar d'encertar els carrers. M'agrada anar al Quatre a les tantes de la nit de Nadal. M'encanta trobar de sobte i per sopresa tots els meus amics junts, i anar de copes dia sí i dia també.

Sí, per una vegada, em sent bé d'estar a casa.

M'agrada la Marina.

Negre

De la Marina... la Baixa

Altea i casetes blanques, guaitant al mar com solament elles saben fer-ho. Puig Campana presidint la seua terra, majestuós i digne, mellada serralada. El seu fill Finestrat, mentrestant, cap endavant, s'arrapa ben fort a les esquenes. Benidorm i la festa de les llums, gent amunt, gent avall, pels carrers del poble que volgué ser ciutat. Quin poc trellat... La Vila, Polop i Orxeta. L'olor a sal, coca facida, facideta. Arròs en bacallar. No pot ser feliç qui no haja vist aquest mar. Records d'infància entre ones i algues, de Llevant a Ponent passant pel Gos i la Tortuga. Arrels i cultura. La llengua que jo parle, tal i com jo la parle. Sonora, càlida. Com ha de ser. Relleu i Confrides també volen pes.


Jo sóc de la Marina. De la Marina Baixa.


Blanc

Els malucs

Va diferenciar la seua figura enmig d’aquell mar de música, fum i gent. Així és com s’entretenia totes les nits. Freqüentava el club que hi havia baix de sa casa, autoconvencent-se que ho feia “per no perdre els vells costums d’oci”. “No vull que em soterren encara!”, solia dir als amics. Triava sempre el mateix tamboret i demanava, amb un xasclit de dits, la copa de bourbon que li feia companyia –trista companyia- durant el seu viatge de plaers acústics i visuals. Toni, el barman, feia la seua feina només sentia el senyal. “Avui que siga doble”, demanava tots els dies. Per ofegar les penes, deia. Allò que ell no sabia és que les seues penes no les ofegava l’alcohol. Les esborraven els malucs d’aquella dona que acudia, com cada nit, puntual, a la seua cita al club. Malucs que havia diferenciat, només entrar i com cada nit, entre tota la gent que ballava.
Perquè ella era única. Es movia perfectament al compàs de cada una de les notes de la samba que Josefina Veloso, la preciosa cantant brasilera que acostumava a guanyar-se la vida actuant en aquella sala, entonava acompanyada de la seua banda made in Brasil. Era tot un espectacle. Bocabadat, feia glops a la seua “medecina contra les penes”, intentant que res no l’apartara de l’èxtasi que suposava vore-la ballar. Després, quan res no quedava al got, jugava amb els glaçons com si ho fera amb els botons del vestit verd cridaner que la seua dama lluïa. Es delectava i s’autocomplaïa. Visualment, és clar. Es convertia en un esguard clavat en un cos magnètic. Tornava de seguida a la realitat, però, quan Toni l’arrossegava cap a ella. “Oblida’t, és massa per a tu”. Ell, que mai havia sigut massa valent, assumia amb tristesa el consell del seu “amic” i eixia per la porta, després de pagar el compte, amb la creença que la pròxima vegada seria capaç de dirigir-li unes paraules.

I al dia següent la història fou la mateixa.

I a l'altre

I a l'altre


Blanc

Interferència

«I tu ho sabies, ho senties, quelcom t’ho deia, mai no havia deixat de repetir-t’ho. Era una sensació estranya, amarga; aquella que et venia en un moment de tristesa i debilitat o amb un gest lleu, efímer, però significant. De vegades és això el que més espanta. Però tu no ho volies pensar, no importava, feies fora aquell avís que la petita part racional que havies pogut conservar t’enviava de tant en tant i el llençaves lluny per que no tornara. Però sempre hi era. Dubtes, dubtes, dubtes. Tu no en volies d’això. Agafaves un bon record per esborrar allò que odiaves i llavors tot es tornava agredolç. Estaves boig.»


Negre

Sanctasactòrum

Spain is different, deien els estrangers que començaven a venir a l’Estat espanyol durant la dècada dels 60 i 70 a torrar-se al sol a les nostres platges. Des d’aleshores i fins avui, la màxima ha estat aplicable a quasi tots els aspectes de la vida d’aquest estat de bojos. No en va deien també els guiris –molts, encara avui – allò que Europa acabava als Pirineus. I, com no podia ser d’una altra manera, un país fictici –sovint amb tics de república bananera– havia de tenir, com a mínim, una constitució de ciència-ficció. A aquesta singular pantomina es van veure abocats els camisa vella; els gossos del franquisme que es van tornar demòcrates de pro de la nit al matí, tot mentre cercaven els seus nous collars, els quals els haurien de permetre passar impunement de participar al govern criminal del general Franco a fundar partits polítics, a ser presents al nou Parlament i fins i tot a redactar el que hauria de ser la Carta Magna del nou estat democratic. Sí, veritablement, el que passa a Espanya no passa enlloc.

Així doncs, el període històric que s’ha acordat anomenar Transició –tot i que no se sàpiga encara ben bé a què– va ser aquell moment on tot era possible, partint de l’absurditat del fet que fóra possible passar d’una dictadura feixista a una democràcia per decret, reformant i apedaçant un sistema que, avui, trenta anys després, encara no ha rebut una condemna oficial per part de l’Estat, ni molt menys per un dels principals partits polítics espanyols, que va servir d’escletxa per on es varen colar els antics jerarques del règim i del Movimiento Nacional. Es va instaurar un sistema democràtic a cop de ploma, sense que ningú no haguera de canviar d’actituts, un sistema on els antics cossos repressius de l’Estat, policies polítiques, secretes i militars –torturadors i assassins diversos– van poder gaudir d’una llarga carrera en la jove democràcia espanyola i una “merescuda” jubilació posterior.

Mentrestant, el bipartidisme pregona suposades diferències ideològiques que no són tals per seguir amb el joc de l’alternància en el sistema neoliberal, quan en allò fonamental, els partits espanyolistes majoritaris van sempre a una, tot tractant de fomentar les divisions al si de les nacions oprimides per una constitució que pregona el seu respecte i protecció i alhora disposa les armes per acabar amb elles. Burda hipocresia. L’Estat de les autonomies va neixer fracassat i cada dia dóna mostres de la seua inutilitat. Però això a Madrid sempre ho han sabut, i per això es tracta la constitució com abans es tractava la Biblia. “Si hem de modificar alguna cosa, que siga una coma només”. No en va aquell miserable dictador va morir amb la tranquil·litat de deixar-ho tot ben lligat.

Negre

Constitució

Ella en té 30. Fa uns dies que “tots” hem celebrat el seu natalici. Llei de lleis, carta magna, la Constitució Espanyola va néixer el 6 de desembre de 1978 per simbolitzar, estabilitzar i fer real el canvi que els ciutadans de l’Estat espanyol havien clamat durant anys. L’obscura etapa franquista, mort el dictador, es tambalejava més que mai i el suposat successor del règim, el monarca Joan Carles I de Borbó (gloriós cognom...), no esdevingué allò que el General (-íssim per als seus seguidors) Franco havia panejat que fóra. Impulsada pel Rei, i per tot el(s) poble(s) d’Espanya, la transició cap a la Democràcia arribà després de gairebé 40 anys de dictadura. I amb ella, es creà i s’aprovà el “límit de l’Estat social i democràtic de Dret”. La Constitució.


Han passat molts anys. Molta gent jove del segle XXI no coneix la constitució i allò que suposa. Alguns, molt probablement, ni tan sols sàpiguen de la seua existència. El context ha canviat tant que, allò que fa 30 anys fou fonamental, ara ha perdut rellevància. Certs punts del text, que foren acceptats en el seu dia per arribar a un consens, són qüestionats en l’actualitat. Ara que la democràcia s’ha estabilitzat potser hem de mirar un poc més amunt. Santiago Carrillo, va argumentar així el fet que el seu partit, el Partit Comunista, recolzara al Monarca en el procés de transició: “Si en les condicions concretes d’Espanya posàrem sobre la taula la qüestió de la República, ens endinsaríem en una aventura catastròfica en la qual, segur, no obtindríem la República, però perdríem la democràcia”. Si bé l’argumentació de Carrillo tenia sentit quan ell la pronuncià, potser ara hauríem de perdre la por a “endinsar-nos en una aventura catastròfica” i admetre, com deia el llavors senador Rossend Audet, que “no podem basar l’elecció d’un sistema d’Estat en l’agraïment a una persona”. La realitat és que, la Monarquia, com a privilegi que és, xoca amb el principi constitucional que diu que tots els ciutadans som iguals.


Blanc

Euskaraz

Podria apel·lar a l’arqueologia i lloar el seu orígen desconegut i inconnex, la baula perduda entre la més remota prehistòria europea i l’Antiguitat. Podria fixar la meua atenció en la seua estructura morfosintàctica, endimoniadament lògica, fins gairebé la pura matemàtica. Podria parlar, també, de la seua senzillesa en la composició, rudimentàriament brillant. O bé de l’igualitarisme que viu al seu vocabulari, entestat a no fer distinció entre sexes. Però amb aquests elements objectius no aconseguiria ni tan sols frissar l’essència d’allò basc. Perquè, com tot romanç que es considere tal cosa, només pot fer-se entendre amb sentiments.

Els arbres parlen, les pedres expliquen arcaïques històries d’Andra Mari – la mare terra, deesa primigènia dels bascos – i evoquen altres temps de llibertats perdudes. La mar combat violenta l’escarpada costa mentre el cel plora tímidament, com un xiquet desconsolat que ja ha oblidat el motiu del disgust. En èuscar. Sempre en èuscar. No he vist mai cap llengua que transmeta alhora tan gran quantitat de sensacions, que retrate amb tanta precissió el seu poble i el configure d’una manera tan clara. Viva durant mil·lenis, desafiant l’Imperi Romà, l’obscurantisme medieval, els estats nacionals burgesos. És la llengua d’una terra tan freda com càlida, tan despiadada com amable; l’arxipel·lag perdut de petites illes entre valls i muntanyes d’Atxaga.

Respira cada dia, aliena al temps, com els cants de Laboa. I és en la música de les seues paraules que es mastega el so de la pedra, el ritme de la pluja, la contundència de l’acer, la calidesa de la fusta, l’humitat de l’herba, l’agressivitat de la mar. Per ella respira el poble basc, per ella viu, per ella sent. Ella em va enamorar per sempre més ara fa vora tres anys. Definitivament, jo, en l’altra vida, euskaldun.


Negre

Gris

Hi ha dies que no són ni blancs, ni negres. Són aquells dies que no saps què fas al món, ni per què t'has alçat, dies que hom dedica únicament a la supervivència. El compliment de les funcions vitals bàsiques. Dies que sembla que no acaben o que no van començar mai. I dies que desapareixen com a un interval molt llarg entre un dia i un altre. Dies de desembre. Fred de l'hivern, que paralitza. Que adormisca les feres i fa cruixir els óssos, encaixats, grinyolant a l'uníson. El vent i la pluja fan el temps infinit i tu a l'infinit mires assegut al sofà, tremolós i moix. Potser ahir vas beure massa. La tele et marca les hores alentides d'aquest dia. El dia que podries esborrar de la teua memòria. Un dia en què no ha passat res. Dia gris de desembre.

Negre

Ella i jo

Ella mira i somriu;
ho fa constantment perquè,
al dematí,
quan el sol entra per la seua finestra,
és un dia nou per somriure
a la vida que té, o bé a aquella
que voldria tenir.
Res no importa.
Ella somriu quan mira;
sempre fresca a trenc d’alba,
juga mentre fa i refa,
va i torna mentre canta,
inventa jocs de paraules
trencadisses, fugisseres;
finíssimes ganivetades.
Ella mira i jo somric,
babau, estúpid, incapaç,
i se’n va mentre jo la veig escapar
en silenci.
“Massa cosa per a tu,
babau, estúpid, incapaç”.

- Amb això tanquem cicle de poesia.

Negre, com una cova fosca.

Un d'amor, que és necessari...

Tanca els ulls.

Cerca’m a l’indret
on la quietud no té futur.
Mira baix dels llençols que potser
m’he amagat per fer-me buscar.

T’espere.

Tranquil perquè sé
que vindràs a l’hora exacta.
Neguitós de pensar
que ja estàs ben a prop

I besa’m.

Escriu-me als llavis allò
que no fa tant ens atrevim a dir.




Blanc

I tiraré el dau...

I


I tirarem el dau
i tornarem a perdre.
I el foc semblarà gel
nodrit de dies sense llum.
I plourà i farà sol
i ens mullarem quan acabe.
Acabe, acabe
i torne a començar.
Fang d’ulls clars que tot
ho abarca,
somriures barats
assajats amb passió.
I tornarem a tirar
i perdrem la partida.
I no aprendrem que tot
és res al final del camí.
Tremolarà el bes
adormit de silenci.
Se’n riurà a gust una vegada més.
I buscarem la clau
i obrirem la porta.
I sense pressa alguna
la farem grinyolar.
No ens buscaran mai més
allà on puguen trobar-nos.
Ja fa temps que hem vençut
al joc d’estar amagats.

I tirarem el dau...


Blanc (però no del Madrid)

Aigua de València

Plouen.

Xip, xip, xap

com cada dia. Plou.

Xip, xap, xip, xap

sobre l'asfalt podrit. 

Xip, xap. Ens plou. 

Plouen merda. 

A la nit i al matí. 

I no ens servirà

per llavar la conciència. 

                                                                     Negre, com la nit.

Lladruc

Hi ha algunes serps l'estratègia de les quals és l'estoicisme. L'estaticitat com a arma letal. M'agrada la idea. És com una mena de shuffle de Kansas City - qui haja vist El caso Slevin m'entendrà -  on quan tots miren cap a l'esquerra, tu mires cap a la dreta. La serp roman a l'aguait i deixa que la seua presa s'acoste i se senta segura. Fins i tot deixa que l'animalet es confie i comence a fer-li petits mossos. Una vegada, dues. A la tercera vegada l'infeliç ja ha passat a ser part de la flora intestinal de la serp sense haver tingut temps a preguntar-se què passava. 

Ja tenia prou menjar acumulat en aquest bloc. Me n'he atipat amb una forta dosi d'hipocresia. He anat callant i observant, com la serp, i ara de sobte tinc fam. Bé, carregue el fusell mentre esmole la ploma perquè m'agradaria mostrar la meua profunda animadversió envers la gent que necessita tenir cinquanta xarxes socials diverses i variades per "vendre" el seu personatge públic i que els seus amiguets, tan emos tots ells, l'hi deixen un comentari del pal "ohh, clar que sí, perquè tu ho vals, quant t'estime, què gran eres, voldria un fill teu!". Vomitaria en aquest mateix instant si no fóra perquè tinc l'ordinador davant. Sempre m'he considerat una persona amb un caràcter prou fortet, per dir-ho de manera suau, i el meu ego no pot envejar res a ningú, però certes coses m'emprenyen de valent. Els exhibicionistes emocionals, per exemple. 

Són el model de pijoprogre insuportable, de neoburgés picaflor del segle XXI, l'arquetip de modern alliberat i pseudotolerant que després acaba assimilant i reproduint la coentor i les actituts podrides del sistema. El rostre de la hipocresia. Aquells que són amics per un dia i més tard s'aboquen al proselitisme al servei dels seus propis interesos. Els que ofereixen una cara amable mentre t'estaquen la navalla per darrere. Volen estar en tots els afers, sense implicar-se en cap d'ells, per en acabant atribuïr-se els mèrits. Sí, certament, aquesta gent és un àpat suculent per a la serp que porte dins. 

Esperant, com en la cançó d'Obrint pas?

No entendré mai quina necessitat hi ha de fer servir punts suspensius després d'un títol. Qüestió d'estil, supose. 

Negre

Peces...

Pieces - Sum 41

Vaig intentar ser perfecte
però no paga la pena.
No crec que això em faça real.
Havia pensat que seria senzill
però ningú no em creu.
He volgut dir tot allò que he dit

Si creus que està a la meua ànima
et diré totes les coses que sé.
Simplement per veure si així entens
que allò que t'intente dir
és que em va millor pel meu camí.

Gran cançó la de Sum 41. No sé perquè m'ha pegat per les cançons últimament.


L'espera em posa negre.


Blanc

La Sèrie...

Sincerament, Negre, si algún dia et dignes a tornar per aquestes terres dubte que pugues treure't de la màniga una série de televisió millor que la que ara et presente. Reuneix tots els requisits per mantindre, qualsevol que s'atrevesca a visualitzar el primer capítol, enganxat a la pantalla de la televisió temporada rere temporada. I ara, ha arribat la quarta.

Dames i cavallers, agafeu-vos ben fort al seient perquè torna Prison Break.

I dir això no és dir qualsevol cosa...

Esperant...

Blanc

Quan la religió s'autocombat

La convivència interreligiosa a Jerusalem ha confluit de nou en un episodi de violència entre devots. Els ortodoxos armenis i els ortodoxos grecs han sigut els protagonistes d’una batalla campal dins de l’església del Sant Sepulcre, temple d’una ciutat que és el bressol de les tres grans religions monoteistes.

La tutela del temple resideix en sis comunitats cristianes diferents, entre les quals es troben les dues parts implicades. La patent rivalitat entre grec-ortodoxos i armenis és un conflicte de segles de llarg, com prova el fet que l’escala de la façana de l’església no s’haja retirat en cent cinquanta anys per no haver-hi acord sobre qui té la potestat de fer-ho. Les desavenències entre les diferents comunitats religioses són freqüents però no és habitual que els conflictes arriben a la violència activa.

Aquesta nova mostra de la intolerància i l’integrisme a què condueixen els extrems té com a escenari històric l’estat d’Israel, que d’ençà que va ser creat l’any 1948, ha estat un focus permanent de conflicte entre les diferentes comunitats que l’habiten. No deixa de ser paradoxal que a la Ciutat Santa del critianisme, el judaisme i l’Islam, totes tres religions que propugnen la pau, la solidaritat i la germanor entre els éssers humans, albergue episodis de sectarisme intolerant d’aquesta grandària.

Al segle XXI, quan la majoria dels estats democratics tendeixen cap al laïcisme i l’aconfessionalitat, resulta copsador assistir a aquests esdeveniments, que malbaraten la ja tocada imatge que les religions tenen en els nostres dies. Aquesta batalla entre monjos cristians és una demostració de l’ús de la creència religiosa com a mitjà de confrontació amb allò diferent. Quan s’utilitza el credo com a arma llencívola enlloc de com a codi de conducta personal, hom entra en un terreny esvaradís on aquells que havien de ser dipositaris de respecte, esdevenen enemics a neutralitzar per tal d’aconseguir imposar la pròpia doctrina.

Les religions hauríen de ser una forma d’interpretar el món de manera personal amb l’adopció d’uns principis bàsics que són comuns a una gran comunitat de persones i que formen part de la cultura pròpia. Però les autoritats religioses de tot arreu imposen unes actuacions que sovint són excloents de la resta i contradiuen, sense adonar-se’n, el missatge que pretenen extendre. Quan la religió passa a ser diferència i no mode de vida, estem sembrant la llavor del conflicte interreligiós, que conduirà inevitablement a l’integrisme i el radicalisme.


Negre

Somnis...

Tots tenim somnis. Més grans o més petits, tots hem desitjat alguna vegada ser allò que sabem que mai podrem ser o estar al lloc al que segurament mai podrem arribar.

O sí.

Pot semblar que peque d'optimista però, de vegades, els somnis s'acompleixen. Això, almenys, és el que vull creure.

Feu una ullada al vídeo que adjunte. Comprovareu que hi ha gent afortunada que aconsegueix, a poc a poc, dibuixar allò que tant de temps ha estat somniant.

Gràcies a tots. Als que us podeu reconéixer en les imatges i també als que no hi poguereu estar aquell dia però ajudeu a que el meu xicotet somni siga, cada dia més, una realitat.

Blanc

Blanc...

Sí, negre. Avui la meua entrada és un desafiament. Per trencar la monotonia de les rèpliques. Et repte a que trobes el vers d'una cançó (de l'estil que vulgues) que et descriga a tu millor de com em descriu a mi aquest:

Iba para estudiante, no para artista.

Vengo de familia rota, infancia partida.

A veure què trobes...

Espere, impacient, la teua reposta...

Blanc

Ciència

És estudi. És racionalitat. És el conjunt de tècniques per a l'adquisició de coneixement. És vida i bomba atòmica. Univers i àtoms. És codi genètic i algoritmes. Medecina i terratrèmols. És la resposta a tot. Dogma de raó, prova de fets. Experimentació i conjectures. Mare orgullosa. Einstein i el "tot és relatiu". Gal·lileu, desafiant, en contra del món, de Déu. La química Curie, la valentia que ensopega amb la mort. Darwin i el "d'on venim?". Evolució en estat pur. Les teories de Margulis i la física de Hawking. Fermat i la seua xafarderia. Pitàgores, aquell que mai va existir. El xiquet Gauss que tot ho sabia. Els seus fills, inacabable llista d'herois. 

És saber. És Mètode. És CIÈNCIA.

Blanc

Ars gratia artis

Al principi no és res. Existeix, però està etèriament inserit al misteriós i paradigmàtic món d'allò immaterial, sublim. Allà on habiten els somnis. Entremesclat amb teixit de records i desitjos, probabilitats. Entreteixit amb fils metafísics de mescla de sentiments i potencialitats. Trenca les barreres espai-temporals i les que separen allò que és real del que és un miratge, o un malson. Viu en allò que alguns anomenen cel, o nirvana, o trascendència. Perquè és l'espai on reposen, immortals, les coses que no tenen substància. I ens fa vibrar. Ens mostra tot aquell univers paral·lel de coses concebibles, de possibilitats inexplorades.

És per això que gaudim amb la contemplació de l'obra acabada. La literatura, on cada paraula és un traç esbelt i harmònic, un matis, una nota de color que configura el text final. El pinzell del pintor, quan llisca amb saviesa sobre el llenç i fa parlar cada color en totes les llengües del món. Els dits del músic recorrent les cordes d'una guitarra, que eleven l'esperit calm i omplin de pau l'ànima inquieta. La pedra que es rendeix al cinzell i es desprén de la tosquetat de la seua forma inicial per mostrar la bella dama que hi havia oculta al seu interior. 

Alberga màgia i encant, perquè ens transporta a mons inconnexos, ocults a l'ordinaritat de la rutina. I ens els presenta clars i fugaços, i per uns instants ens sentim vius, aliens als murs de pedra. Per això admirem els seus creadors, perquè reconeixem la seua capacitat de servir de guia, de fil conductor que canalitza la força que conté i la projecta sobre nosaltres en forma d'energia vital. És la grandesa de l'ésser humà. És passió. És amor. És ART.

Negre

El canvi de cara

Doncs això. Confesse que aquest senyor ha arribat més lluny del que jo havia esperat. President. Sona bé. Commander in chief. Bonic, veritat? I diuen que és negre. Afroamericà, nascut a Hawaii, de mare blanca i pare Kenyà. Obama junior. Nét d'Àfrica i fill del somni americà. Primer, senador i ara cèsar de l'Imperi Global. Hom parla de mites, de possibilitats, de canvi. Com ens agraden els ídols! O pitjor, com els agraden a ells, nordamericans orgullosos i patriotes, els mateixos de la terra d'homes lliures somniant truites amb forma i essència de bitllets de cent dòlars. 

No ho negaré, els EUA s'han fet un bon llavat de cara. El perfil d'Obama poc té a veure amb l'esperpèntica i arxicremada imatge de Bush, qui amb el seu patetisme flagrant ha demostrat al món que calen més diners que neurones per fer-se amb el control de qualsevol cosa que es pretenga. Tampoc no podem obviar el fet ètnic; el senador per Illinois és la primera taca de café en un extens llençol d'antecessors d'una blancor immaculada. Tot i ser mestís.  Té mèrit tractant-se del país del Far West i el Ku Klux Klan. Aquest país fet a trossos, l'abocador d'Europa, on anaven a parar les seues misèries i els seus miserables, on només les dues costes poden ser considerades modernes i desenvolupades, per a més contrast amb la immensa majoria del territori, poblat per éssers incults i fanàtics, que reneguen de Darwin per creure cegament en una obra de ciència-ficció. 

Canvi, diuen? Faça el que faça, i malgrat les dificultats que heretarà el nou Senyor del món, té molt complicat de fer-ho tan condemnadament malament com el ranxer de Texas, no tinc cap dubte. Però, d'ací a dir canvi... Cap a on? Cap a un sistema de Seguretat Social digne d'una societat civilitzada, o tal vegada cap a abaixar el cap i retirar l'exèrcit d'una guerra absurda que sotmet i espolia el poble iraquià? A mesures de regulació del mercat que limiten el descarat joc del capital? A respectar els tractats mediambientals que qualsevol país decent subscriu? Vol el senyor Obama que aquest maleït país deixe de mirar-se el melic i siga, d'una vegada per totes, un país normal? Si és així, potser hi haja canvi, però en tot cas mai novetat; això fa dècades que ho hem aconseguit, els europeus. No calia tanta escama, dic jo.

Negre

La cara del canvi

El canvi ha arribat. El fet que l'antic senador d'Illinois, Barack Obama, s'haja proclamat vencedor a les eleccions dels Estats Units d'Amèrica ha obert una finestra d'esperança i il·lusió. Després de la catastròfica i esperpèntica era Bush els americans han deixat clar que necessiten un llavat de cara. I què millor que un president descendent d'Àfrica que arriba amb les idees clares i amb el lema Yes, we can. Sí, i tant que podem. Els joves i les minories ètniques americanes, majoritàriament, han parlat i han decidit. I han escollit el canvi.

Pot semblar utòpic i fins i tot estúpid. Es pot pensar que es tracta d'un miratge i que, al cap i a la fi, serà la mateixa història de sempre. Però si pensem un poc potser ens n'adonem que un canvi, per petit que siga, a la nació que controla actualment el món, pot tenir grans conseqüències a la resta del planeta. Que els ho diguen, si no, als presos de Guantánamo, que comencen a sentir que l'infern on passen les hores potser tinga els dies comptats...

Obama és el primer president afroamericà en tota la història dels EUA. Un lloc on les prediccions més atrevides tenen cabuda i on els somnis, de vegades, s'acompleixen. I malgrat ésser conscient que cap president d'aquest país (ni Obama ni ningú) podrà canviar l'estructura i el funcionament d'aquest món capitalista que esclata, hem de saber que hi haurà canvis.

Estiguem atents, doncs. I donem-li un vot de confiança.

Blanc

Sóc Valencià...

Sóc Valencià!

Si no és molèstia

per als amics,

amb una capsa

de cartró,

fiqueu la pols

d'un servidor.

Ovidi Montllor

Sóc valencià. Valencià de València.

Ciutat de València, ciutat de contrastos. Com el nostre bloc. Desperta dintre meu eixa mescla de sensacions tan oposades que et fa dubtar i plantejar-te, seriosament, quin és el vertader punt de vista. M'explique.

És el lloc on vaig nèixer, per això li tinc tanta estima. A pesar de tot, de la mascletà política i de la societat d'orxata, és la meua ciutat. El Barri del Carme, bressol de les meues primeres nits. El riu Túria, sec i ple de parcs, escenari dels jocs més matiners. Plaça de la Verge i de la Reina, monopatins i gelats en estiu. El carrer Colón i les vesprades de cinema. Mestalla i les nits de futbol. Els Vivers i els moments màgics. Carrer Corona, tan important, abraçat a Guillem de Castro, l'avinguda que mesura el perquè de totes les coses (recordeu Gironés...). Indrets on he crescut, he estimat i he après a viure.

No té sentit veure en una ciutat un govern, provisional i efímer per més que dure 20 o 30 anys. La ciutat dels més de dos milenis de vida mereix que la respectem i l'estimem més enllà de la tarrosseria dels seus dirigents. 

Somniem en la València que ens agradaria que fóra i lluitem per aconseguir-la. Així, potser, hi haurà un dia en què ja ningun dels seus fills vulga donar-li l'esquena.

Blanc

València i jo

Hi ha poques coses al món que desperten en mi tants sentiments oposats, tan gran allau de contradiccions, tants moments de goig com ganes de tirar-me nové pis avall - c'est fini, mon amie, fins ací hem arribat. València. Sempre València. La donzella i la puta, la cara i la creu, paradís i abocador de mons que semblen destinats a enfrontar-se i entremesclar-se diabòlicament fins a haver tornat en llunàtic el darrer dels seus habitants.

No resulta fàcil de païr, una ciutat com aquesta. En el millor dels casos, el nouvingut podrà ensumar quelcom d'estrany en l'ambient, com una mena de trastorn de la personalitat crònic que viu sota les consciències, que es desprén i flueix lliurement per l'atmòsfera d'aquest vaixell a la deriva que és el poble valencià, assistint fascinat a l'espectacle de la seua pròpia manipulació. Generalment, els que venim dels pobles al que hauria de ser la capital d'un país viu, ens veiem envoltats per una ciutat encongida, avergonyida del que és i del que ha estat. On ésser és cada dia una qüestió de principis molt ferms, on viure normalment en català és una batalla constant, permanent. No resulta fàcil viure en pau amb aquesta ciutat. Volem estimar-la, com s'estima a una mare, però ens retorna amb una galtada. Reneguem de la València obcecada en el centralisme absolutista que la fa mirar-se el melic a totes hores; nosaltres som de comarques, i també som País Valencià.

Sentiments retrobats, sempre. M'avergonyeix la València de Rita i de Camps, de Zaplana i Sentandreu, la de la visita del Papa i les curses de Fòrmula 1. M'indigna la València de l'accident del metro on no hi ha responsabilitats. Em frustra la València blava, la que ofrena noves glòries a Espanya. Però m'eleva la València d'Estellés, m'enamora amb el seu cant i senzillesa. Em dóna forces la València jove que lluita, que porta aire fresc a aquesta adormida ciutat. La del dijous paella, la de barraca i canya. El Tirant. El Segle d'Or. El so de les dolçaines i els tabals, i els romàntics i lletraferits que encara hi són. M'encoratja la ciutat que, de tant en tant, en un atac de lucidesa, pren el timó de la nau i -per uns instants, tímidament- prova d'adreçar el rumb.

Em costarà fer les paus amb tu, València. 

Negre

Una de romans

Panem et circenses, deien els romans per fer al·lusió a les dues necessitats bàsiques que tot bon cèsar havia de proporcionar al poble si no volia que aquest es rebel·lara. De fet, els romans van ser pioners en inventar i perfeccionar aquest tipus d'esdeveniments de masses. Pa i circ, sí senyors. Perquè amb la panxa plena, la plebs se sentia ociosa i necessitava quelcom que cobrira la seua necessitat de diversió. 

Sempre he pensat que és possible extrapol·lar molts aspectes de la vida a l'Imperi Romà als nostres díes. Així doncs, si canviem el circ pel futbol, l'equació continua éssent equivalent. L'esport rei alimenta cada setmana les ànsies de les masses enfervoritzades i desitjoses de rebre la seua dosi d'opi en forma de noranta minuts de tios corrent d'un costat a altre darrere d'una pilota, tot mentre criden alienats i aliens al món, fanàtics darrere d'un o d'altre club, com si els hi anara la vida, feliços que el seu equip siga el més gran del món o tristos perquè no ho és. Ni que els tingueren en nòmina! 

Paradoxes de la història: mil cinc cents anys després de la caiguda de Roma, en plena era global, la maquinària d'alienació de les masses és més vigent que mai i funciona amb més precisió que un rellotge suís. No en va els cèsars eren persones molt sàvies, sobretot en l'art de mantenir la seua cadira.

Negre

Què seria dels diumenges...

Què seria dels diumenges si no rodara la pilota. Si la gespa no fora el camp de batalla i els onze jugadors els gladiadors. Què passaria si a les cinc no començara la jornada i el carrusel, el viatge en Submarí i el rugit dels Lleons. Què seria d'aquest dia sense un marcador ajustat o un penal mal assenyalat. Sense el màxim golejador fent de les seues o el jugador de moda que demostra, amb errades, que està divinitzat pels mitjans. Villa, Mata, Joaquín. Posicions de Champions, UEFA i descens. El líder, un líder. Eto'o, Henry, Messi. El crack, la promesa i el que està per a retirar-s'hi. Raúl... L'equip que sempre guanya, el que sempre perd i el que pega la campanada. El fora de joc que no era i els radicals que demostren que venim dels micos. Himnes, banderes i identitats. Esport, al cap i a la fi.

Passió de multituds. Masses que xiulen, criden, ploren i canvien de jaqueta. El gran i el xicotet. L'avi i el net que celebren junts, abraçats, el gol que els dóna la victòria. Guerres televisives i partits en obert. Programes amb col·laboradors que s'omplen la boca dient bajanades. Aficionats que insulten i altres que juguen a ser entrenadors. Vivències. Baralles.

Si no rodara la pilota un diumenge no seria un diumenge...

Anomenar alienació a l'entreteniment no és cap crtítica constructiva. Quin entreteniment no és alienant?

Jo defense el futbol... i tu?

Blanc

... Blanc i Negre ...

Hola. Som Blanc i Negre. Un bloc de contrastos, de diferències. De debat i d'opinió. Una xicoteta mostra dels combats ideològics, socials i esportius. Polítics i gastronòmics. Lingüístics i militars. Diürns, nocturns i de migdia. Totals i relatius. Grisos.

Descobriu quin és el vostre color en cada entrada.

Blanc i Negre (Negre i Blanc)