Lletres oblidades

Ara fa uns dos mil cent anys i una estoneta vivia un home que deia que si tens una biblioteca amb jardí, ho tens tot. Era romà, un senyor considerablement destacat, i diuen que un dels seus avantpassats tenia una particularitat molt característica: una berruga al nas, més o menys de la grandària i forma d’un cigró, la qual hauria de donar-li nom a ell i als seus predecessors. A aquestes altures de la pel·lícula, aquell que no haja evocat amb clarividència la figura de l’honorable senador Marc Tul·li Ciceró, hauria d’estar, com a mínim una mica preocupat. Però aquesta no és ara la qüestió. Resseguint aquestes paraules, hom pot pensar que el nostre món seria un paradís per al nostre il·lustre amic.

Oh, proesa del temps! Hem aconseguit que tothom sàpiga llegir –estrany i sobtador resulta avui trobar-se amb ancians que mai no en van aprendre–, tenim text en tots els formats, de totes les mides, classes i colors, llibres bons i dolents, densos i lleugers com a plomes. D’amor, de guerra, d’història, de lleis i d’humor. I, vet aquí la paradoxa: amb un mercat editorial immens, on els llibres són més barats que en cap altre moment històric, la gent llig cada dia menys, parlant en termes relatius.

En aquest món global que estem construint –inconscientment– a marxes forçades, el temps de lleure es reserva a altres activitats força menys patidores, generalment relacionades amb el món de l’audiovisual. Cinema, videojocs, música, internet, televisió –sempre l’estrela del show. En aquesta tesitura, ja no resulta infreqüent rebre un exabrupte en llegir qualsevol novel·la. – Ah, que estàs llegint el llibre? Però si d’aquest ja hi ha la pel·lícula!

Així és, estimat amic Ciceró, tenim un món potencialment meravellós, amb les eines a l’abast de tothom per esdevenir persones en el significat ple de la paraula. Tenim biblioteques enormes, més grans i amb més llibres junts dels que en el teu temps hauríes estat capaç de concebre, pensats per conservar-se durant mil·lenis. Públiques. Amb jardins. Però ens quedem a casa, obnubil·lats per les ones herzianes, aliens, alienats. Umberto Eco –savi del nostre temps– ho resumeix així:

“El món està ple de llibres preciosos, que ningú no llig”.

Negre