És evident. Els privilegiats que vivim al món occidental no podem fer-nos ni una lleugera idea del patiment que, dia a dia, recórre els carrers de Gaza. Mai entendrem absolutament el dolor del pare que recull el cadaver mig esbudellat del seu fill, víctima de l'enèssima bomba israeliana. Nosaltres plorem per dins, ells ho fan per fora. Sentim ràbia, ells bramen d'odi. Però ambdós cridem.
Milers, milions de persones al món, clamen contra la injustícia. Cap de nosaltres no entén la poca memòria dels israelians. La seua set de sang, de venjança, de prevenció excessiva.
Per això alcem la veu. Burgesos, occidentals, adinerats, progressistes, grans, menuts... no importa què siguem si no tenim por de concentrar-nos, manifestar-nos, demanar justícia i lluitar. Perquè les lluites, al segle XXI, han de ser amb pancartes i no amb fusells.
Un home occidental, funcionari públic, s'alça al seu llit, es dutxa i es dirigeix al treball. Fulleja el diari i comenta amb un company el crim que s'està duent a terme a la franja de Gaza. Tots dos aniran a la manifestació. On està la hipocresia? En haver nascut al lloc on hem nascut? No tenim dret a lluitar amb paraules, llavors?
Por hauran de tindre els Palestins el dia en què ningú cride quan una salvatjada com aquesta siga la portada dels periòdics. Ara, però, tenen el suport de les PERSONES del món. I això, com a mínim, dóna un bri d'esperança.
Blanc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada