I tiraré el dau...

I


I tirarem el dau
i tornarem a perdre.
I el foc semblarà gel
nodrit de dies sense llum.
I plourà i farà sol
i ens mullarem quan acabe.
Acabe, acabe
i torne a començar.
Fang d’ulls clars que tot
ho abarca,
somriures barats
assajats amb passió.
I tornarem a tirar
i perdrem la partida.
I no aprendrem que tot
és res al final del camí.
Tremolarà el bes
adormit de silenci.
Se’n riurà a gust una vegada més.
I buscarem la clau
i obrirem la porta.
I sense pressa alguna
la farem grinyolar.
No ens buscaran mai més
allà on puguen trobar-nos.
Ja fa temps que hem vençut
al joc d’estar amagats.

I tirarem el dau...


Blanc (però no del Madrid)

Aigua de València

Plouen.

Xip, xip, xap

com cada dia. Plou.

Xip, xap, xip, xap

sobre l'asfalt podrit. 

Xip, xap. Ens plou. 

Plouen merda. 

A la nit i al matí. 

I no ens servirà

per llavar la conciència. 

                                                                     Negre, com la nit.

Lladruc

Hi ha algunes serps l'estratègia de les quals és l'estoicisme. L'estaticitat com a arma letal. M'agrada la idea. És com una mena de shuffle de Kansas City - qui haja vist El caso Slevin m'entendrà -  on quan tots miren cap a l'esquerra, tu mires cap a la dreta. La serp roman a l'aguait i deixa que la seua presa s'acoste i se senta segura. Fins i tot deixa que l'animalet es confie i comence a fer-li petits mossos. Una vegada, dues. A la tercera vegada l'infeliç ja ha passat a ser part de la flora intestinal de la serp sense haver tingut temps a preguntar-se què passava. 

Ja tenia prou menjar acumulat en aquest bloc. Me n'he atipat amb una forta dosi d'hipocresia. He anat callant i observant, com la serp, i ara de sobte tinc fam. Bé, carregue el fusell mentre esmole la ploma perquè m'agradaria mostrar la meua profunda animadversió envers la gent que necessita tenir cinquanta xarxes socials diverses i variades per "vendre" el seu personatge públic i que els seus amiguets, tan emos tots ells, l'hi deixen un comentari del pal "ohh, clar que sí, perquè tu ho vals, quant t'estime, què gran eres, voldria un fill teu!". Vomitaria en aquest mateix instant si no fóra perquè tinc l'ordinador davant. Sempre m'he considerat una persona amb un caràcter prou fortet, per dir-ho de manera suau, i el meu ego no pot envejar res a ningú, però certes coses m'emprenyen de valent. Els exhibicionistes emocionals, per exemple. 

Són el model de pijoprogre insuportable, de neoburgés picaflor del segle XXI, l'arquetip de modern alliberat i pseudotolerant que després acaba assimilant i reproduint la coentor i les actituts podrides del sistema. El rostre de la hipocresia. Aquells que són amics per un dia i més tard s'aboquen al proselitisme al servei dels seus propis interesos. Els que ofereixen una cara amable mentre t'estaquen la navalla per darrere. Volen estar en tots els afers, sense implicar-se en cap d'ells, per en acabant atribuïr-se els mèrits. Sí, certament, aquesta gent és un àpat suculent per a la serp que porte dins. 

Esperant, com en la cançó d'Obrint pas?

No entendré mai quina necessitat hi ha de fer servir punts suspensius després d'un títol. Qüestió d'estil, supose. 

Negre

Peces...

Pieces - Sum 41

Vaig intentar ser perfecte
però no paga la pena.
No crec que això em faça real.
Havia pensat que seria senzill
però ningú no em creu.
He volgut dir tot allò que he dit

Si creus que està a la meua ànima
et diré totes les coses que sé.
Simplement per veure si així entens
que allò que t'intente dir
és que em va millor pel meu camí.

Gran cançó la de Sum 41. No sé perquè m'ha pegat per les cançons últimament.


L'espera em posa negre.


Blanc

La Sèrie...

Sincerament, Negre, si algún dia et dignes a tornar per aquestes terres dubte que pugues treure't de la màniga una série de televisió millor que la que ara et presente. Reuneix tots els requisits per mantindre, qualsevol que s'atrevesca a visualitzar el primer capítol, enganxat a la pantalla de la televisió temporada rere temporada. I ara, ha arribat la quarta.

Dames i cavallers, agafeu-vos ben fort al seient perquè torna Prison Break.

I dir això no és dir qualsevol cosa...

Esperant...

Blanc

Quan la religió s'autocombat

La convivència interreligiosa a Jerusalem ha confluit de nou en un episodi de violència entre devots. Els ortodoxos armenis i els ortodoxos grecs han sigut els protagonistes d’una batalla campal dins de l’església del Sant Sepulcre, temple d’una ciutat que és el bressol de les tres grans religions monoteistes.

La tutela del temple resideix en sis comunitats cristianes diferents, entre les quals es troben les dues parts implicades. La patent rivalitat entre grec-ortodoxos i armenis és un conflicte de segles de llarg, com prova el fet que l’escala de la façana de l’església no s’haja retirat en cent cinquanta anys per no haver-hi acord sobre qui té la potestat de fer-ho. Les desavenències entre les diferents comunitats religioses són freqüents però no és habitual que els conflictes arriben a la violència activa.

Aquesta nova mostra de la intolerància i l’integrisme a què condueixen els extrems té com a escenari històric l’estat d’Israel, que d’ençà que va ser creat l’any 1948, ha estat un focus permanent de conflicte entre les diferentes comunitats que l’habiten. No deixa de ser paradoxal que a la Ciutat Santa del critianisme, el judaisme i l’Islam, totes tres religions que propugnen la pau, la solidaritat i la germanor entre els éssers humans, albergue episodis de sectarisme intolerant d’aquesta grandària.

Al segle XXI, quan la majoria dels estats democratics tendeixen cap al laïcisme i l’aconfessionalitat, resulta copsador assistir a aquests esdeveniments, que malbaraten la ja tocada imatge que les religions tenen en els nostres dies. Aquesta batalla entre monjos cristians és una demostració de l’ús de la creència religiosa com a mitjà de confrontació amb allò diferent. Quan s’utilitza el credo com a arma llencívola enlloc de com a codi de conducta personal, hom entra en un terreny esvaradís on aquells que havien de ser dipositaris de respecte, esdevenen enemics a neutralitzar per tal d’aconseguir imposar la pròpia doctrina.

Les religions hauríen de ser una forma d’interpretar el món de manera personal amb l’adopció d’uns principis bàsics que són comuns a una gran comunitat de persones i que formen part de la cultura pròpia. Però les autoritats religioses de tot arreu imposen unes actuacions que sovint són excloents de la resta i contradiuen, sense adonar-se’n, el missatge que pretenen extendre. Quan la religió passa a ser diferència i no mode de vida, estem sembrant la llavor del conflicte interreligiós, que conduirà inevitablement a l’integrisme i el radicalisme.


Negre

Somnis...

Tots tenim somnis. Més grans o més petits, tots hem desitjat alguna vegada ser allò que sabem que mai podrem ser o estar al lloc al que segurament mai podrem arribar.

O sí.

Pot semblar que peque d'optimista però, de vegades, els somnis s'acompleixen. Això, almenys, és el que vull creure.

Feu una ullada al vídeo que adjunte. Comprovareu que hi ha gent afortunada que aconsegueix, a poc a poc, dibuixar allò que tant de temps ha estat somniant.

Gràcies a tots. Als que us podeu reconéixer en les imatges i també als que no hi poguereu estar aquell dia però ajudeu a que el meu xicotet somni siga, cada dia més, una realitat.

Blanc

Blanc...

Sí, negre. Avui la meua entrada és un desafiament. Per trencar la monotonia de les rèpliques. Et repte a que trobes el vers d'una cançó (de l'estil que vulgues) que et descriga a tu millor de com em descriu a mi aquest:

Iba para estudiante, no para artista.

Vengo de familia rota, infancia partida.

A veure què trobes...

Espere, impacient, la teua reposta...

Blanc

Ciència

És estudi. És racionalitat. És el conjunt de tècniques per a l'adquisició de coneixement. És vida i bomba atòmica. Univers i àtoms. És codi genètic i algoritmes. Medecina i terratrèmols. És la resposta a tot. Dogma de raó, prova de fets. Experimentació i conjectures. Mare orgullosa. Einstein i el "tot és relatiu". Gal·lileu, desafiant, en contra del món, de Déu. La química Curie, la valentia que ensopega amb la mort. Darwin i el "d'on venim?". Evolució en estat pur. Les teories de Margulis i la física de Hawking. Fermat i la seua xafarderia. Pitàgores, aquell que mai va existir. El xiquet Gauss que tot ho sabia. Els seus fills, inacabable llista d'herois. 

És saber. És Mètode. És CIÈNCIA.

Blanc

Ars gratia artis

Al principi no és res. Existeix, però està etèriament inserit al misteriós i paradigmàtic món d'allò immaterial, sublim. Allà on habiten els somnis. Entremesclat amb teixit de records i desitjos, probabilitats. Entreteixit amb fils metafísics de mescla de sentiments i potencialitats. Trenca les barreres espai-temporals i les que separen allò que és real del que és un miratge, o un malson. Viu en allò que alguns anomenen cel, o nirvana, o trascendència. Perquè és l'espai on reposen, immortals, les coses que no tenen substància. I ens fa vibrar. Ens mostra tot aquell univers paral·lel de coses concebibles, de possibilitats inexplorades.

És per això que gaudim amb la contemplació de l'obra acabada. La literatura, on cada paraula és un traç esbelt i harmònic, un matis, una nota de color que configura el text final. El pinzell del pintor, quan llisca amb saviesa sobre el llenç i fa parlar cada color en totes les llengües del món. Els dits del músic recorrent les cordes d'una guitarra, que eleven l'esperit calm i omplin de pau l'ànima inquieta. La pedra que es rendeix al cinzell i es desprén de la tosquetat de la seua forma inicial per mostrar la bella dama que hi havia oculta al seu interior. 

Alberga màgia i encant, perquè ens transporta a mons inconnexos, ocults a l'ordinaritat de la rutina. I ens els presenta clars i fugaços, i per uns instants ens sentim vius, aliens als murs de pedra. Per això admirem els seus creadors, perquè reconeixem la seua capacitat de servir de guia, de fil conductor que canalitza la força que conté i la projecta sobre nosaltres en forma d'energia vital. És la grandesa de l'ésser humà. És passió. És amor. És ART.

Negre

El canvi de cara

Doncs això. Confesse que aquest senyor ha arribat més lluny del que jo havia esperat. President. Sona bé. Commander in chief. Bonic, veritat? I diuen que és negre. Afroamericà, nascut a Hawaii, de mare blanca i pare Kenyà. Obama junior. Nét d'Àfrica i fill del somni americà. Primer, senador i ara cèsar de l'Imperi Global. Hom parla de mites, de possibilitats, de canvi. Com ens agraden els ídols! O pitjor, com els agraden a ells, nordamericans orgullosos i patriotes, els mateixos de la terra d'homes lliures somniant truites amb forma i essència de bitllets de cent dòlars. 

No ho negaré, els EUA s'han fet un bon llavat de cara. El perfil d'Obama poc té a veure amb l'esperpèntica i arxicremada imatge de Bush, qui amb el seu patetisme flagrant ha demostrat al món que calen més diners que neurones per fer-se amb el control de qualsevol cosa que es pretenga. Tampoc no podem obviar el fet ètnic; el senador per Illinois és la primera taca de café en un extens llençol d'antecessors d'una blancor immaculada. Tot i ser mestís.  Té mèrit tractant-se del país del Far West i el Ku Klux Klan. Aquest país fet a trossos, l'abocador d'Europa, on anaven a parar les seues misèries i els seus miserables, on només les dues costes poden ser considerades modernes i desenvolupades, per a més contrast amb la immensa majoria del territori, poblat per éssers incults i fanàtics, que reneguen de Darwin per creure cegament en una obra de ciència-ficció. 

Canvi, diuen? Faça el que faça, i malgrat les dificultats que heretarà el nou Senyor del món, té molt complicat de fer-ho tan condemnadament malament com el ranxer de Texas, no tinc cap dubte. Però, d'ací a dir canvi... Cap a on? Cap a un sistema de Seguretat Social digne d'una societat civilitzada, o tal vegada cap a abaixar el cap i retirar l'exèrcit d'una guerra absurda que sotmet i espolia el poble iraquià? A mesures de regulació del mercat que limiten el descarat joc del capital? A respectar els tractats mediambientals que qualsevol país decent subscriu? Vol el senyor Obama que aquest maleït país deixe de mirar-se el melic i siga, d'una vegada per totes, un país normal? Si és així, potser hi haja canvi, però en tot cas mai novetat; això fa dècades que ho hem aconseguit, els europeus. No calia tanta escama, dic jo.

Negre

La cara del canvi

El canvi ha arribat. El fet que l'antic senador d'Illinois, Barack Obama, s'haja proclamat vencedor a les eleccions dels Estats Units d'Amèrica ha obert una finestra d'esperança i il·lusió. Després de la catastròfica i esperpèntica era Bush els americans han deixat clar que necessiten un llavat de cara. I què millor que un president descendent d'Àfrica que arriba amb les idees clares i amb el lema Yes, we can. Sí, i tant que podem. Els joves i les minories ètniques americanes, majoritàriament, han parlat i han decidit. I han escollit el canvi.

Pot semblar utòpic i fins i tot estúpid. Es pot pensar que es tracta d'un miratge i que, al cap i a la fi, serà la mateixa història de sempre. Però si pensem un poc potser ens n'adonem que un canvi, per petit que siga, a la nació que controla actualment el món, pot tenir grans conseqüències a la resta del planeta. Que els ho diguen, si no, als presos de Guantánamo, que comencen a sentir que l'infern on passen les hores potser tinga els dies comptats...

Obama és el primer president afroamericà en tota la història dels EUA. Un lloc on les prediccions més atrevides tenen cabuda i on els somnis, de vegades, s'acompleixen. I malgrat ésser conscient que cap president d'aquest país (ni Obama ni ningú) podrà canviar l'estructura i el funcionament d'aquest món capitalista que esclata, hem de saber que hi haurà canvis.

Estiguem atents, doncs. I donem-li un vot de confiança.

Blanc