València i jo

Hi ha poques coses al món que desperten en mi tants sentiments oposats, tan gran allau de contradiccions, tants moments de goig com ganes de tirar-me nové pis avall - c'est fini, mon amie, fins ací hem arribat. València. Sempre València. La donzella i la puta, la cara i la creu, paradís i abocador de mons que semblen destinats a enfrontar-se i entremesclar-se diabòlicament fins a haver tornat en llunàtic el darrer dels seus habitants.

No resulta fàcil de païr, una ciutat com aquesta. En el millor dels casos, el nouvingut podrà ensumar quelcom d'estrany en l'ambient, com una mena de trastorn de la personalitat crònic que viu sota les consciències, que es desprén i flueix lliurement per l'atmòsfera d'aquest vaixell a la deriva que és el poble valencià, assistint fascinat a l'espectacle de la seua pròpia manipulació. Generalment, els que venim dels pobles al que hauria de ser la capital d'un país viu, ens veiem envoltats per una ciutat encongida, avergonyida del que és i del que ha estat. On ésser és cada dia una qüestió de principis molt ferms, on viure normalment en català és una batalla constant, permanent. No resulta fàcil viure en pau amb aquesta ciutat. Volem estimar-la, com s'estima a una mare, però ens retorna amb una galtada. Reneguem de la València obcecada en el centralisme absolutista que la fa mirar-se el melic a totes hores; nosaltres som de comarques, i també som País Valencià.

Sentiments retrobats, sempre. M'avergonyeix la València de Rita i de Camps, de Zaplana i Sentandreu, la de la visita del Papa i les curses de Fòrmula 1. M'indigna la València de l'accident del metro on no hi ha responsabilitats. Em frustra la València blava, la que ofrena noves glòries a Espanya. Però m'eleva la València d'Estellés, m'enamora amb el seu cant i senzillesa. Em dóna forces la València jove que lluita, que porta aire fresc a aquesta adormida ciutat. La del dijous paella, la de barraca i canya. El Tirant. El Segle d'Or. El so de les dolçaines i els tabals, i els romàntics i lletraferits que encara hi són. M'encoratja la ciutat que, de tant en tant, en un atac de lucidesa, pren el timó de la nau i -per uns instants, tímidament- prova d'adreçar el rumb.

Em costarà fer les paus amb tu, València. 

Negre