Sóc Valencià...

Sóc Valencià!

Si no és molèstia

per als amics,

amb una capsa

de cartró,

fiqueu la pols

d'un servidor.

Ovidi Montllor

Sóc valencià. Valencià de València.

Ciutat de València, ciutat de contrastos. Com el nostre bloc. Desperta dintre meu eixa mescla de sensacions tan oposades que et fa dubtar i plantejar-te, seriosament, quin és el vertader punt de vista. M'explique.

És el lloc on vaig nèixer, per això li tinc tanta estima. A pesar de tot, de la mascletà política i de la societat d'orxata, és la meua ciutat. El Barri del Carme, bressol de les meues primeres nits. El riu Túria, sec i ple de parcs, escenari dels jocs més matiners. Plaça de la Verge i de la Reina, monopatins i gelats en estiu. El carrer Colón i les vesprades de cinema. Mestalla i les nits de futbol. Els Vivers i els moments màgics. Carrer Corona, tan important, abraçat a Guillem de Castro, l'avinguda que mesura el perquè de totes les coses (recordeu Gironés...). Indrets on he crescut, he estimat i he après a viure.

No té sentit veure en una ciutat un govern, provisional i efímer per més que dure 20 o 30 anys. La ciutat dels més de dos milenis de vida mereix que la respectem i l'estimem més enllà de la tarrosseria dels seus dirigents. 

Somniem en la València que ens agradaria que fóra i lluitem per aconseguir-la. Així, potser, hi haurà un dia en què ja ningun dels seus fills vulga donar-li l'esquena.

Blanc

València i jo

Hi ha poques coses al món que desperten en mi tants sentiments oposats, tan gran allau de contradiccions, tants moments de goig com ganes de tirar-me nové pis avall - c'est fini, mon amie, fins ací hem arribat. València. Sempre València. La donzella i la puta, la cara i la creu, paradís i abocador de mons que semblen destinats a enfrontar-se i entremesclar-se diabòlicament fins a haver tornat en llunàtic el darrer dels seus habitants.

No resulta fàcil de païr, una ciutat com aquesta. En el millor dels casos, el nouvingut podrà ensumar quelcom d'estrany en l'ambient, com una mena de trastorn de la personalitat crònic que viu sota les consciències, que es desprén i flueix lliurement per l'atmòsfera d'aquest vaixell a la deriva que és el poble valencià, assistint fascinat a l'espectacle de la seua pròpia manipulació. Generalment, els que venim dels pobles al que hauria de ser la capital d'un país viu, ens veiem envoltats per una ciutat encongida, avergonyida del que és i del que ha estat. On ésser és cada dia una qüestió de principis molt ferms, on viure normalment en català és una batalla constant, permanent. No resulta fàcil viure en pau amb aquesta ciutat. Volem estimar-la, com s'estima a una mare, però ens retorna amb una galtada. Reneguem de la València obcecada en el centralisme absolutista que la fa mirar-se el melic a totes hores; nosaltres som de comarques, i també som País Valencià.

Sentiments retrobats, sempre. M'avergonyeix la València de Rita i de Camps, de Zaplana i Sentandreu, la de la visita del Papa i les curses de Fòrmula 1. M'indigna la València de l'accident del metro on no hi ha responsabilitats. Em frustra la València blava, la que ofrena noves glòries a Espanya. Però m'eleva la València d'Estellés, m'enamora amb el seu cant i senzillesa. Em dóna forces la València jove que lluita, que porta aire fresc a aquesta adormida ciutat. La del dijous paella, la de barraca i canya. El Tirant. El Segle d'Or. El so de les dolçaines i els tabals, i els romàntics i lletraferits que encara hi són. M'encoratja la ciutat que, de tant en tant, en un atac de lucidesa, pren el timó de la nau i -per uns instants, tímidament- prova d'adreçar el rumb.

Em costarà fer les paus amb tu, València. 

Negre

Una de romans

Panem et circenses, deien els romans per fer al·lusió a les dues necessitats bàsiques que tot bon cèsar havia de proporcionar al poble si no volia que aquest es rebel·lara. De fet, els romans van ser pioners en inventar i perfeccionar aquest tipus d'esdeveniments de masses. Pa i circ, sí senyors. Perquè amb la panxa plena, la plebs se sentia ociosa i necessitava quelcom que cobrira la seua necessitat de diversió. 

Sempre he pensat que és possible extrapol·lar molts aspectes de la vida a l'Imperi Romà als nostres díes. Així doncs, si canviem el circ pel futbol, l'equació continua éssent equivalent. L'esport rei alimenta cada setmana les ànsies de les masses enfervoritzades i desitjoses de rebre la seua dosi d'opi en forma de noranta minuts de tios corrent d'un costat a altre darrere d'una pilota, tot mentre criden alienats i aliens al món, fanàtics darrere d'un o d'altre club, com si els hi anara la vida, feliços que el seu equip siga el més gran del món o tristos perquè no ho és. Ni que els tingueren en nòmina! 

Paradoxes de la història: mil cinc cents anys després de la caiguda de Roma, en plena era global, la maquinària d'alienació de les masses és més vigent que mai i funciona amb més precisió que un rellotge suís. No en va els cèsars eren persones molt sàvies, sobretot en l'art de mantenir la seua cadira.

Negre

Què seria dels diumenges...

Què seria dels diumenges si no rodara la pilota. Si la gespa no fora el camp de batalla i els onze jugadors els gladiadors. Què passaria si a les cinc no començara la jornada i el carrusel, el viatge en Submarí i el rugit dels Lleons. Què seria d'aquest dia sense un marcador ajustat o un penal mal assenyalat. Sense el màxim golejador fent de les seues o el jugador de moda que demostra, amb errades, que està divinitzat pels mitjans. Villa, Mata, Joaquín. Posicions de Champions, UEFA i descens. El líder, un líder. Eto'o, Henry, Messi. El crack, la promesa i el que està per a retirar-s'hi. Raúl... L'equip que sempre guanya, el que sempre perd i el que pega la campanada. El fora de joc que no era i els radicals que demostren que venim dels micos. Himnes, banderes i identitats. Esport, al cap i a la fi.

Passió de multituds. Masses que xiulen, criden, ploren i canvien de jaqueta. El gran i el xicotet. L'avi i el net que celebren junts, abraçats, el gol que els dóna la victòria. Guerres televisives i partits en obert. Programes amb col·laboradors que s'omplen la boca dient bajanades. Aficionats que insulten i altres que juguen a ser entrenadors. Vivències. Baralles.

Si no rodara la pilota un diumenge no seria un diumenge...

Anomenar alienació a l'entreteniment no és cap crtítica constructiva. Quin entreteniment no és alienant?

Jo defense el futbol... i tu?

Blanc

... Blanc i Negre ...

Hola. Som Blanc i Negre. Un bloc de contrastos, de diferències. De debat i d'opinió. Una xicoteta mostra dels combats ideològics, socials i esportius. Polítics i gastronòmics. Lingüístics i militars. Diürns, nocturns i de migdia. Totals i relatius. Grisos.

Descobriu quin és el vostre color en cada entrada.

Blanc i Negre (Negre i Blanc)