Lladruc

Hi ha algunes serps l'estratègia de les quals és l'estoicisme. L'estaticitat com a arma letal. M'agrada la idea. És com una mena de shuffle de Kansas City - qui haja vist El caso Slevin m'entendrà -  on quan tots miren cap a l'esquerra, tu mires cap a la dreta. La serp roman a l'aguait i deixa que la seua presa s'acoste i se senta segura. Fins i tot deixa que l'animalet es confie i comence a fer-li petits mossos. Una vegada, dues. A la tercera vegada l'infeliç ja ha passat a ser part de la flora intestinal de la serp sense haver tingut temps a preguntar-se què passava. 

Ja tenia prou menjar acumulat en aquest bloc. Me n'he atipat amb una forta dosi d'hipocresia. He anat callant i observant, com la serp, i ara de sobte tinc fam. Bé, carregue el fusell mentre esmole la ploma perquè m'agradaria mostrar la meua profunda animadversió envers la gent que necessita tenir cinquanta xarxes socials diverses i variades per "vendre" el seu personatge públic i que els seus amiguets, tan emos tots ells, l'hi deixen un comentari del pal "ohh, clar que sí, perquè tu ho vals, quant t'estime, què gran eres, voldria un fill teu!". Vomitaria en aquest mateix instant si no fóra perquè tinc l'ordinador davant. Sempre m'he considerat una persona amb un caràcter prou fortet, per dir-ho de manera suau, i el meu ego no pot envejar res a ningú, però certes coses m'emprenyen de valent. Els exhibicionistes emocionals, per exemple. 

Són el model de pijoprogre insuportable, de neoburgés picaflor del segle XXI, l'arquetip de modern alliberat i pseudotolerant que després acaba assimilant i reproduint la coentor i les actituts podrides del sistema. El rostre de la hipocresia. Aquells que són amics per un dia i més tard s'aboquen al proselitisme al servei dels seus propis interesos. Els que ofereixen una cara amable mentre t'estaquen la navalla per darrere. Volen estar en tots els afers, sense implicar-se en cap d'ells, per en acabant atribuïr-se els mèrits. Sí, certament, aquesta gent és un àpat suculent per a la serp que porte dins. 

Esperant, com en la cançó d'Obrint pas?

No entendré mai quina necessitat hi ha de fer servir punts suspensius després d'un títol. Qüestió d'estil, supose. 

Negre