La convivència interreligiosa a Jerusalem ha confluit de nou en un episodi de violència entre devots. Els ortodoxos armenis i els ortodoxos grecs han sigut els protagonistes d’una batalla campal dins de l’església del Sant Sepulcre, temple d’una ciutat que és el bressol de les tres grans religions monoteistes.
La tutela del temple resideix en sis comunitats cristianes diferents, entre les quals es troben les dues parts implicades. La patent rivalitat entre grec-ortodoxos i armenis és un conflicte de segles de llarg, com prova el fet que l’escala de la façana de l’església no s’haja retirat en cent cinquanta anys per no haver-hi acord sobre qui té la potestat de fer-ho. Les desavenències entre les diferents comunitats religioses són freqüents però no és habitual que els conflictes arriben a la violència activa.
Aquesta nova mostra de la intolerància i l’integrisme a què condueixen els extrems té com a escenari històric l’estat d’Israel, que d’ençà que va ser creat l’any 1948, ha estat un focus permanent de conflicte entre les diferentes comunitats que l’habiten. No deixa de ser paradoxal que a la Ciutat Santa del critianisme, el judaisme i l’Islam, totes tres religions que propugnen la pau, la solidaritat i la germanor entre els éssers humans, albergue episodis de sectarisme intolerant d’aquesta grandària.
Al segle XXI, quan la majoria dels estats democratics tendeixen cap al laïcisme i l’aconfessionalitat, resulta copsador assistir a aquests esdeveniments, que malbaraten la ja tocada imatge que les religions tenen en els nostres dies. Aquesta batalla entre monjos cristians és una demostració de l’ús de la creència religiosa com a mitjà de confrontació amb allò diferent. Quan s’utilitza el credo com a arma llencívola enlloc de com a codi de conducta personal, hom entra en un terreny esvaradís on aquells que havien de ser dipositaris de respecte, esdevenen enemics a neutralitzar per tal d’aconseguir imposar la pròpia doctrina.
Les religions hauríen de ser una forma d’interpretar el món de manera personal amb l’adopció d’uns principis bàsics que són comuns a una gran comunitat de persones i que formen part de la cultura pròpia. Però les autoritats religioses de tot arreu imposen unes actuacions que sovint són excloents de la resta i contradiuen, sense adonar-se’n, el missatge que pretenen extendre. Quan la religió passa a ser diferència i no mode de vida, estem sembrant la llavor del conflicte interreligiós, que conduirà inevitablement a l’integrisme i el radicalisme.
Negre
La tutela del temple resideix en sis comunitats cristianes diferents, entre les quals es troben les dues parts implicades. La patent rivalitat entre grec-ortodoxos i armenis és un conflicte de segles de llarg, com prova el fet que l’escala de la façana de l’església no s’haja retirat en cent cinquanta anys per no haver-hi acord sobre qui té la potestat de fer-ho. Les desavenències entre les diferents comunitats religioses són freqüents però no és habitual que els conflictes arriben a la violència activa.
Aquesta nova mostra de la intolerància i l’integrisme a què condueixen els extrems té com a escenari històric l’estat d’Israel, que d’ençà que va ser creat l’any 1948, ha estat un focus permanent de conflicte entre les diferentes comunitats que l’habiten. No deixa de ser paradoxal que a la Ciutat Santa del critianisme, el judaisme i l’Islam, totes tres religions que propugnen la pau, la solidaritat i la germanor entre els éssers humans, albergue episodis de sectarisme intolerant d’aquesta grandària.
Al segle XXI, quan la majoria dels estats democratics tendeixen cap al laïcisme i l’aconfessionalitat, resulta copsador assistir a aquests esdeveniments, que malbaraten la ja tocada imatge que les religions tenen en els nostres dies. Aquesta batalla entre monjos cristians és una demostració de l’ús de la creència religiosa com a mitjà de confrontació amb allò diferent. Quan s’utilitza el credo com a arma llencívola enlloc de com a codi de conducta personal, hom entra en un terreny esvaradís on aquells que havien de ser dipositaris de respecte, esdevenen enemics a neutralitzar per tal d’aconseguir imposar la pròpia doctrina.
Les religions hauríen de ser una forma d’interpretar el món de manera personal amb l’adopció d’uns principis bàsics que són comuns a una gran comunitat de persones i que formen part de la cultura pròpia. Però les autoritats religioses de tot arreu imposen unes actuacions que sovint són excloents de la resta i contradiuen, sense adonar-se’n, el missatge que pretenen extendre. Quan la religió passa a ser diferència i no mode de vida, estem sembrant la llavor del conflicte interreligiós, que conduirà inevitablement a l’integrisme i el radicalisme.
Negre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada