Al principi no és res. Existeix, però està etèriament inserit al misteriós i paradigmàtic món d'allò immaterial, sublim. Allà on habiten els somnis. Entremesclat amb teixit de records i desitjos, probabilitats. Entreteixit amb fils metafísics de mescla de sentiments i potencialitats. Trenca les barreres espai-temporals i les que separen allò que és real del que és un miratge, o un malson. Viu en allò que alguns anomenen cel, o nirvana, o trascendència. Perquè és l'espai on reposen, immortals, les coses que no tenen substància. I ens fa vibrar. Ens mostra tot aquell univers paral·lel de coses concebibles, de possibilitats inexplorades.
És per això que gaudim amb la contemplació de l'obra acabada. La literatura, on cada paraula és un traç esbelt i harmònic, un matis, una nota de color que configura el text final. El pinzell del pintor, quan llisca amb saviesa sobre el llenç i fa parlar cada color en totes les llengües del món. Els dits del músic recorrent les cordes d'una guitarra, que eleven l'esperit calm i omplin de pau l'ànima inquieta. La pedra que es rendeix al cinzell i es desprén de la tosquetat de la seua forma inicial per mostrar la bella dama que hi havia oculta al seu interior.
Alberga màgia i encant, perquè ens transporta a mons inconnexos, ocults a l'ordinaritat de la rutina. I ens els presenta clars i fugaços, i per uns instants ens sentim vius, aliens als murs de pedra. Per això admirem els seus creadors, perquè reconeixem la seua capacitat de servir de guia, de fil conductor que canalitza la força que conté i la projecta sobre nosaltres en forma d'energia vital. És la grandesa de l'ésser humà. És passió. És amor. És ART.
Negre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada