I tiraré el dau...

I


I tirarem el dau
i tornarem a perdre.
I el foc semblarà gel
nodrit de dies sense llum.
I plourà i farà sol
i ens mullarem quan acabe.
Acabe, acabe
i torne a començar.
Fang d’ulls clars que tot
ho abarca,
somriures barats
assajats amb passió.
I tornarem a tirar
i perdrem la partida.
I no aprendrem que tot
és res al final del camí.
Tremolarà el bes
adormit de silenci.
Se’n riurà a gust una vegada més.
I buscarem la clau
i obrirem la porta.
I sense pressa alguna
la farem grinyolar.
No ens buscaran mai més
allà on puguen trobar-nos.
Ja fa temps que hem vençut
al joc d’estar amagats.

I tirarem el dau...


Blanc (però no del Madrid)

Aigua de València

Plouen.

Xip, xip, xap

com cada dia. Plou.

Xip, xap, xip, xap

sobre l'asfalt podrit. 

Xip, xap. Ens plou. 

Plouen merda. 

A la nit i al matí. 

I no ens servirà

per llavar la conciència. 

                                                                     Negre, com la nit.

Lladruc

Hi ha algunes serps l'estratègia de les quals és l'estoicisme. L'estaticitat com a arma letal. M'agrada la idea. És com una mena de shuffle de Kansas City - qui haja vist El caso Slevin m'entendrà -  on quan tots miren cap a l'esquerra, tu mires cap a la dreta. La serp roman a l'aguait i deixa que la seua presa s'acoste i se senta segura. Fins i tot deixa que l'animalet es confie i comence a fer-li petits mossos. Una vegada, dues. A la tercera vegada l'infeliç ja ha passat a ser part de la flora intestinal de la serp sense haver tingut temps a preguntar-se què passava. 

Ja tenia prou menjar acumulat en aquest bloc. Me n'he atipat amb una forta dosi d'hipocresia. He anat callant i observant, com la serp, i ara de sobte tinc fam. Bé, carregue el fusell mentre esmole la ploma perquè m'agradaria mostrar la meua profunda animadversió envers la gent que necessita tenir cinquanta xarxes socials diverses i variades per "vendre" el seu personatge públic i que els seus amiguets, tan emos tots ells, l'hi deixen un comentari del pal "ohh, clar que sí, perquè tu ho vals, quant t'estime, què gran eres, voldria un fill teu!". Vomitaria en aquest mateix instant si no fóra perquè tinc l'ordinador davant. Sempre m'he considerat una persona amb un caràcter prou fortet, per dir-ho de manera suau, i el meu ego no pot envejar res a ningú, però certes coses m'emprenyen de valent. Els exhibicionistes emocionals, per exemple. 

Són el model de pijoprogre insuportable, de neoburgés picaflor del segle XXI, l'arquetip de modern alliberat i pseudotolerant que després acaba assimilant i reproduint la coentor i les actituts podrides del sistema. El rostre de la hipocresia. Aquells que són amics per un dia i més tard s'aboquen al proselitisme al servei dels seus propis interesos. Els que ofereixen una cara amable mentre t'estaquen la navalla per darrere. Volen estar en tots els afers, sense implicar-se en cap d'ells, per en acabant atribuïr-se els mèrits. Sí, certament, aquesta gent és un àpat suculent per a la serp que porte dins. 

Esperant, com en la cançó d'Obrint pas?

No entendré mai quina necessitat hi ha de fer servir punts suspensius després d'un títol. Qüestió d'estil, supose. 

Negre

Peces...

Pieces - Sum 41

Vaig intentar ser perfecte
però no paga la pena.
No crec que això em faça real.
Havia pensat que seria senzill
però ningú no em creu.
He volgut dir tot allò que he dit

Si creus que està a la meua ànima
et diré totes les coses que sé.
Simplement per veure si així entens
que allò que t'intente dir
és que em va millor pel meu camí.

Gran cançó la de Sum 41. No sé perquè m'ha pegat per les cançons últimament.


L'espera em posa negre.


Blanc

La Sèrie...

Sincerament, Negre, si algún dia et dignes a tornar per aquestes terres dubte que pugues treure't de la màniga una série de televisió millor que la que ara et presente. Reuneix tots els requisits per mantindre, qualsevol que s'atrevesca a visualitzar el primer capítol, enganxat a la pantalla de la televisió temporada rere temporada. I ara, ha arribat la quarta.

Dames i cavallers, agafeu-vos ben fort al seient perquè torna Prison Break.

I dir això no és dir qualsevol cosa...

Esperant...

Blanc

Quan la religió s'autocombat

La convivència interreligiosa a Jerusalem ha confluit de nou en un episodi de violència entre devots. Els ortodoxos armenis i els ortodoxos grecs han sigut els protagonistes d’una batalla campal dins de l’església del Sant Sepulcre, temple d’una ciutat que és el bressol de les tres grans religions monoteistes.

La tutela del temple resideix en sis comunitats cristianes diferents, entre les quals es troben les dues parts implicades. La patent rivalitat entre grec-ortodoxos i armenis és un conflicte de segles de llarg, com prova el fet que l’escala de la façana de l’església no s’haja retirat en cent cinquanta anys per no haver-hi acord sobre qui té la potestat de fer-ho. Les desavenències entre les diferents comunitats religioses són freqüents però no és habitual que els conflictes arriben a la violència activa.

Aquesta nova mostra de la intolerància i l’integrisme a què condueixen els extrems té com a escenari històric l’estat d’Israel, que d’ençà que va ser creat l’any 1948, ha estat un focus permanent de conflicte entre les diferentes comunitats que l’habiten. No deixa de ser paradoxal que a la Ciutat Santa del critianisme, el judaisme i l’Islam, totes tres religions que propugnen la pau, la solidaritat i la germanor entre els éssers humans, albergue episodis de sectarisme intolerant d’aquesta grandària.

Al segle XXI, quan la majoria dels estats democratics tendeixen cap al laïcisme i l’aconfessionalitat, resulta copsador assistir a aquests esdeveniments, que malbaraten la ja tocada imatge que les religions tenen en els nostres dies. Aquesta batalla entre monjos cristians és una demostració de l’ús de la creència religiosa com a mitjà de confrontació amb allò diferent. Quan s’utilitza el credo com a arma llencívola enlloc de com a codi de conducta personal, hom entra en un terreny esvaradís on aquells que havien de ser dipositaris de respecte, esdevenen enemics a neutralitzar per tal d’aconseguir imposar la pròpia doctrina.

Les religions hauríen de ser una forma d’interpretar el món de manera personal amb l’adopció d’uns principis bàsics que són comuns a una gran comunitat de persones i que formen part de la cultura pròpia. Però les autoritats religioses de tot arreu imposen unes actuacions que sovint són excloents de la resta i contradiuen, sense adonar-se’n, el missatge que pretenen extendre. Quan la religió passa a ser diferència i no mode de vida, estem sembrant la llavor del conflicte interreligiós, que conduirà inevitablement a l’integrisme i el radicalisme.


Negre

Somnis...

Tots tenim somnis. Més grans o més petits, tots hem desitjat alguna vegada ser allò que sabem que mai podrem ser o estar al lloc al que segurament mai podrem arribar.

O sí.

Pot semblar que peque d'optimista però, de vegades, els somnis s'acompleixen. Això, almenys, és el que vull creure.

Feu una ullada al vídeo que adjunte. Comprovareu que hi ha gent afortunada que aconsegueix, a poc a poc, dibuixar allò que tant de temps ha estat somniant.

Gràcies a tots. Als que us podeu reconéixer en les imatges i també als que no hi poguereu estar aquell dia però ajudeu a que el meu xicotet somni siga, cada dia més, una realitat.

Blanc