Va diferenciar la seua figura enmig d’aquell mar de música, fum i gent. Així és com s’entretenia totes les nits. Freqüentava el club que hi havia baix de sa casa, autoconvencent-se que ho feia “per no perdre els vells costums d’oci”. “No vull que em soterren encara!”, solia dir als amics. Triava sempre el mateix tamboret i demanava, amb un xasclit de dits, la copa de bourbon que li feia companyia –trista companyia- durant el seu viatge de plaers acústics i visuals. Toni, el barman, feia la seua feina només sentia el senyal. “Avui que siga doble”, demanava tots els dies. Per ofegar les penes, deia. Allò que ell no sabia és que les seues penes no les ofegava l’alcohol. Les esborraven els malucs d’aquella dona que acudia, com cada nit, puntual, a la seua cita al club. Malucs que havia diferenciat, només entrar i com cada nit, entre tota la gent que ballava.
Perquè ella era única. Es movia perfectament al compàs de cada una de les notes de la samba que Josefina Veloso, la preciosa cantant brasilera que acostumava a guanyar-se la vida actuant en aquella sala, entonava acompanyada de la seua banda made in Brasil. Era tot un espectacle. Bocabadat, feia glops a la seua “medecina contra les penes”, intentant que res no l’apartara de l’èxtasi que suposava vore-la ballar. Després, quan res no quedava al got, jugava amb els glaçons com si ho fera amb els botons del vestit verd cridaner que la seua dama lluïa. Es delectava i s’autocomplaïa. Visualment, és clar. Es convertia en un esguard clavat en un cos magnètic. Tornava de seguida a la realitat, però, quan Toni l’arrossegava cap a ella. “Oblida’t, és massa per a tu”. Ell, que mai havia sigut massa valent, assumia amb tristesa el consell del seu “amic” i eixia per la porta, després de pagar el compte, amb la creença que la pròxima vegada seria capaç de dirigir-li unes paraules.
I al dia següent la història fou la mateixa.
I a l'altre
I a l'altre
Blanc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada