Euskaraz

Podria apel·lar a l’arqueologia i lloar el seu orígen desconegut i inconnex, la baula perduda entre la més remota prehistòria europea i l’Antiguitat. Podria fixar la meua atenció en la seua estructura morfosintàctica, endimoniadament lògica, fins gairebé la pura matemàtica. Podria parlar, també, de la seua senzillesa en la composició, rudimentàriament brillant. O bé de l’igualitarisme que viu al seu vocabulari, entestat a no fer distinció entre sexes. Però amb aquests elements objectius no aconseguiria ni tan sols frissar l’essència d’allò basc. Perquè, com tot romanç que es considere tal cosa, només pot fer-se entendre amb sentiments.

Els arbres parlen, les pedres expliquen arcaïques històries d’Andra Mari – la mare terra, deesa primigènia dels bascos – i evoquen altres temps de llibertats perdudes. La mar combat violenta l’escarpada costa mentre el cel plora tímidament, com un xiquet desconsolat que ja ha oblidat el motiu del disgust. En èuscar. Sempre en èuscar. No he vist mai cap llengua que transmeta alhora tan gran quantitat de sensacions, que retrate amb tanta precissió el seu poble i el configure d’una manera tan clara. Viva durant mil·lenis, desafiant l’Imperi Romà, l’obscurantisme medieval, els estats nacionals burgesos. És la llengua d’una terra tan freda com càlida, tan despiadada com amable; l’arxipel·lag perdut de petites illes entre valls i muntanyes d’Atxaga.

Respira cada dia, aliena al temps, com els cants de Laboa. I és en la música de les seues paraules que es mastega el so de la pedra, el ritme de la pluja, la contundència de l’acer, la calidesa de la fusta, l’humitat de l’herba, l’agressivitat de la mar. Per ella respira el poble basc, per ella viu, per ella sent. Ella em va enamorar per sempre més ara fa vora tres anys. Definitivament, jo, en l’altra vida, euskaldun.


Negre