Constitució

Ella en té 30. Fa uns dies que “tots” hem celebrat el seu natalici. Llei de lleis, carta magna, la Constitució Espanyola va néixer el 6 de desembre de 1978 per simbolitzar, estabilitzar i fer real el canvi que els ciutadans de l’Estat espanyol havien clamat durant anys. L’obscura etapa franquista, mort el dictador, es tambalejava més que mai i el suposat successor del règim, el monarca Joan Carles I de Borbó (gloriós cognom...), no esdevingué allò que el General (-íssim per als seus seguidors) Franco havia panejat que fóra. Impulsada pel Rei, i per tot el(s) poble(s) d’Espanya, la transició cap a la Democràcia arribà després de gairebé 40 anys de dictadura. I amb ella, es creà i s’aprovà el “límit de l’Estat social i democràtic de Dret”. La Constitució.


Han passat molts anys. Molta gent jove del segle XXI no coneix la constitució i allò que suposa. Alguns, molt probablement, ni tan sols sàpiguen de la seua existència. El context ha canviat tant que, allò que fa 30 anys fou fonamental, ara ha perdut rellevància. Certs punts del text, que foren acceptats en el seu dia per arribar a un consens, són qüestionats en l’actualitat. Ara que la democràcia s’ha estabilitzat potser hem de mirar un poc més amunt. Santiago Carrillo, va argumentar així el fet que el seu partit, el Partit Comunista, recolzara al Monarca en el procés de transició: “Si en les condicions concretes d’Espanya posàrem sobre la taula la qüestió de la República, ens endinsaríem en una aventura catastròfica en la qual, segur, no obtindríem la República, però perdríem la democràcia”. Si bé l’argumentació de Carrillo tenia sentit quan ell la pronuncià, potser ara hauríem de perdre la por a “endinsar-nos en una aventura catastròfica” i admetre, com deia el llavors senador Rossend Audet, que “no podem basar l’elecció d’un sistema d’Estat en l’agraïment a una persona”. La realitat és que, la Monarquia, com a privilegi que és, xoca amb el principi constitucional que diu que tots els ciutadans som iguals.


Blanc