Blanc...

Blanc...

...com la neu!

Bon nadal ;)

Blanc

Negre, negre, negre

L'estat terrorista israelià ha iniciat avui una nova ofensiva contra la franja de Gaza. Això em fa negre com la caldera d'una locomotora de vapor. Fills de putes! No es pot dir altra cosa.

Sembla que ni per Nadal s'ho repensen, però clar, com que ni uns ni altres el celebren...

En fi, quina merda de món. 

Negre, més que mai. 

A casa!

Que em retornes a casa, que m'escrius la identitat, que em cuides quan no em trobe bé, que em recordes la infantesa. No hi ha res com sentir la calidesa de la llar quan de debò la necessites. M'agrada el meu poble, m'agrada el paisatge que forma el Montgó quan baixa lentament per besar la Mediterrània i eixe bes acaba convertit en el cap de la Nau. M'agrada mirar-lo de nit des de dalt del castell i provar d'encertar els carrers. M'agrada anar al Quatre a les tantes de la nit de Nadal. M'encanta trobar de sobte i per sopresa tots els meus amics junts, i anar de copes dia sí i dia també.

Sí, per una vegada, em sent bé d'estar a casa.

M'agrada la Marina.

Negre

De la Marina... la Baixa

Altea i casetes blanques, guaitant al mar com solament elles saben fer-ho. Puig Campana presidint la seua terra, majestuós i digne, mellada serralada. El seu fill Finestrat, mentrestant, cap endavant, s'arrapa ben fort a les esquenes. Benidorm i la festa de les llums, gent amunt, gent avall, pels carrers del poble que volgué ser ciutat. Quin poc trellat... La Vila, Polop i Orxeta. L'olor a sal, coca facida, facideta. Arròs en bacallar. No pot ser feliç qui no haja vist aquest mar. Records d'infància entre ones i algues, de Llevant a Ponent passant pel Gos i la Tortuga. Arrels i cultura. La llengua que jo parle, tal i com jo la parle. Sonora, càlida. Com ha de ser. Relleu i Confrides també volen pes.


Jo sóc de la Marina. De la Marina Baixa.


Blanc

Els malucs

Va diferenciar la seua figura enmig d’aquell mar de música, fum i gent. Així és com s’entretenia totes les nits. Freqüentava el club que hi havia baix de sa casa, autoconvencent-se que ho feia “per no perdre els vells costums d’oci”. “No vull que em soterren encara!”, solia dir als amics. Triava sempre el mateix tamboret i demanava, amb un xasclit de dits, la copa de bourbon que li feia companyia –trista companyia- durant el seu viatge de plaers acústics i visuals. Toni, el barman, feia la seua feina només sentia el senyal. “Avui que siga doble”, demanava tots els dies. Per ofegar les penes, deia. Allò que ell no sabia és que les seues penes no les ofegava l’alcohol. Les esborraven els malucs d’aquella dona que acudia, com cada nit, puntual, a la seua cita al club. Malucs que havia diferenciat, només entrar i com cada nit, entre tota la gent que ballava.
Perquè ella era única. Es movia perfectament al compàs de cada una de les notes de la samba que Josefina Veloso, la preciosa cantant brasilera que acostumava a guanyar-se la vida actuant en aquella sala, entonava acompanyada de la seua banda made in Brasil. Era tot un espectacle. Bocabadat, feia glops a la seua “medecina contra les penes”, intentant que res no l’apartara de l’èxtasi que suposava vore-la ballar. Després, quan res no quedava al got, jugava amb els glaçons com si ho fera amb els botons del vestit verd cridaner que la seua dama lluïa. Es delectava i s’autocomplaïa. Visualment, és clar. Es convertia en un esguard clavat en un cos magnètic. Tornava de seguida a la realitat, però, quan Toni l’arrossegava cap a ella. “Oblida’t, és massa per a tu”. Ell, que mai havia sigut massa valent, assumia amb tristesa el consell del seu “amic” i eixia per la porta, després de pagar el compte, amb la creença que la pròxima vegada seria capaç de dirigir-li unes paraules.

I al dia següent la història fou la mateixa.

I a l'altre

I a l'altre


Blanc

Interferència

«I tu ho sabies, ho senties, quelcom t’ho deia, mai no havia deixat de repetir-t’ho. Era una sensació estranya, amarga; aquella que et venia en un moment de tristesa i debilitat o amb un gest lleu, efímer, però significant. De vegades és això el que més espanta. Però tu no ho volies pensar, no importava, feies fora aquell avís que la petita part racional que havies pogut conservar t’enviava de tant en tant i el llençaves lluny per que no tornara. Però sempre hi era. Dubtes, dubtes, dubtes. Tu no en volies d’això. Agafaves un bon record per esborrar allò que odiaves i llavors tot es tornava agredolç. Estaves boig.»


Negre

Sanctasactòrum

Spain is different, deien els estrangers que començaven a venir a l’Estat espanyol durant la dècada dels 60 i 70 a torrar-se al sol a les nostres platges. Des d’aleshores i fins avui, la màxima ha estat aplicable a quasi tots els aspectes de la vida d’aquest estat de bojos. No en va deien també els guiris –molts, encara avui – allò que Europa acabava als Pirineus. I, com no podia ser d’una altra manera, un país fictici –sovint amb tics de república bananera– havia de tenir, com a mínim, una constitució de ciència-ficció. A aquesta singular pantomina es van veure abocats els camisa vella; els gossos del franquisme que es van tornar demòcrates de pro de la nit al matí, tot mentre cercaven els seus nous collars, els quals els haurien de permetre passar impunement de participar al govern criminal del general Franco a fundar partits polítics, a ser presents al nou Parlament i fins i tot a redactar el que hauria de ser la Carta Magna del nou estat democratic. Sí, veritablement, el que passa a Espanya no passa enlloc.

Així doncs, el període històric que s’ha acordat anomenar Transició –tot i que no se sàpiga encara ben bé a què– va ser aquell moment on tot era possible, partint de l’absurditat del fet que fóra possible passar d’una dictadura feixista a una democràcia per decret, reformant i apedaçant un sistema que, avui, trenta anys després, encara no ha rebut una condemna oficial per part de l’Estat, ni molt menys per un dels principals partits polítics espanyols, que va servir d’escletxa per on es varen colar els antics jerarques del règim i del Movimiento Nacional. Es va instaurar un sistema democràtic a cop de ploma, sense que ningú no haguera de canviar d’actituts, un sistema on els antics cossos repressius de l’Estat, policies polítiques, secretes i militars –torturadors i assassins diversos– van poder gaudir d’una llarga carrera en la jove democràcia espanyola i una “merescuda” jubilació posterior.

Mentrestant, el bipartidisme pregona suposades diferències ideològiques que no són tals per seguir amb el joc de l’alternància en el sistema neoliberal, quan en allò fonamental, els partits espanyolistes majoritaris van sempre a una, tot tractant de fomentar les divisions al si de les nacions oprimides per una constitució que pregona el seu respecte i protecció i alhora disposa les armes per acabar amb elles. Burda hipocresia. L’Estat de les autonomies va neixer fracassat i cada dia dóna mostres de la seua inutilitat. Però això a Madrid sempre ho han sabut, i per això es tracta la constitució com abans es tractava la Biblia. “Si hem de modificar alguna cosa, que siga una coma només”. No en va aquell miserable dictador va morir amb la tranquil·litat de deixar-ho tot ben lligat.

Negre