Quan llegir no és llegir...

Oscar Wilde, l’enginyós escriptor dublinés que destacà en la segona meitat del segle XIX com una de les personalitats més prominents de l’època victoriana, deia: “si no es troba plaer llegint un llibre, és inútil llegir-lo ni que siga una vegada. Aquest és, potser, el millor criteri elemental per saber què és literatura i què no ho és”. Si entenem la lectura com quelcom delerós hem de considerar grans obres literàries els escrits que són devorats per milions de persones que gaudeixen pàgina rere pàgina. En efecte, no cal que diga que aquest raonament pot resultar, com a mínim, incorrecte i, fins i tot, inadmissible a un gran percentatge d’aquells qui es senten capacitats, per la seua vasta formació i experiència com a àvids lectors, per valorar què és i que no és un (bon) llibre. Si pregunteu a algun d’ells, possiblement, us acabarà convencent que llegir un best-seller és poc més que llegir-se el manual d’instruccions d’un DVD.

La qüestió és: per què hem d’entendre com a bona literatura allò que està escrit d’una forma complexa i hem de despreciar els textos senzills destinats a entretindre? Sembla un poc pedant pensar que un llibre, quan més enrevessat siga i més ens coste d’assimilar i llegir, millor. L’escriptor i filòsof francés, premi Nobel de literatura, Albert Camus, opinava que “qui escriu amb claredat té lectors; qui escriu obscurament té comentaristes”. La claredat no pot ser un defecte. El Codi Da Vinci, llibre del qual s’han venut més de 80 milions d’exemplars, ha sigut víctima de moltíssimes crítiques, moltes d’elles, segurament, encertades. Però, amb ell, una llarga llista de llibres han sigut menyspreats per l’èlit lectora, no sé si com a conseqüència d’una crítica constructiva o, per contra, d’un rebuig automàtic. Hi ha una barrera invisible, delimitada pel nombre d’exemplars venuts, que en ésser traspassada converteix un “llibre ben escrit” en un “best-seller comercial”, amb tots els matisos negatius que, per descomptat, això suposa. No em sent capaç de declarar-me defensor dels llibres de fàcil lectura. Però compartesc l’opinió de l’emblemàtic Hemingway: “hem de llegir-ho tot, des d’un best-seller i un manual de cuina fins Dostoievski”. Tenia raó.

Ja ho deia Walter Benjamin, quan parlava que s’ha d’eliminar l’aura elitista que sobrevola en moltes ocasions la cultura, per acostar-la a tots els nivells de la societat. És evident que el món no s’acaba després de Harry Potter. Hem d’ésser conscients que hi ha una literatura més enllà de l’entreteniment, més complexa i més treballada. Grans autors que tenen moltes coses a dir i no es troben als estants més ben situats de les llibreries. Però no podem considerar que un llibre, pel fet de vendre’s i tenir èxit, deixa de ser llibre. I més quan estem molt preocupats perquè les noves generacions no lligen i entenen l’hàbit lector com una obligació i no com un plaer.


Blanc

Lletres oblidades

Ara fa uns dos mil cent anys i una estoneta vivia un home que deia que si tens una biblioteca amb jardí, ho tens tot. Era romà, un senyor considerablement destacat, i diuen que un dels seus avantpassats tenia una particularitat molt característica: una berruga al nas, més o menys de la grandària i forma d’un cigró, la qual hauria de donar-li nom a ell i als seus predecessors. A aquestes altures de la pel·lícula, aquell que no haja evocat amb clarividència la figura de l’honorable senador Marc Tul·li Ciceró, hauria d’estar, com a mínim una mica preocupat. Però aquesta no és ara la qüestió. Resseguint aquestes paraules, hom pot pensar que el nostre món seria un paradís per al nostre il·lustre amic.

Oh, proesa del temps! Hem aconseguit que tothom sàpiga llegir –estrany i sobtador resulta avui trobar-se amb ancians que mai no en van aprendre–, tenim text en tots els formats, de totes les mides, classes i colors, llibres bons i dolents, densos i lleugers com a plomes. D’amor, de guerra, d’història, de lleis i d’humor. I, vet aquí la paradoxa: amb un mercat editorial immens, on els llibres són més barats que en cap altre moment històric, la gent llig cada dia menys, parlant en termes relatius.

En aquest món global que estem construint –inconscientment– a marxes forçades, el temps de lleure es reserva a altres activitats força menys patidores, generalment relacionades amb el món de l’audiovisual. Cinema, videojocs, música, internet, televisió –sempre l’estrela del show. En aquesta tesitura, ja no resulta infreqüent rebre un exabrupte en llegir qualsevol novel·la. – Ah, que estàs llegint el llibre? Però si d’aquest ja hi ha la pel·lícula!

Així és, estimat amic Ciceró, tenim un món potencialment meravellós, amb les eines a l’abast de tothom per esdevenir persones en el significat ple de la paraula. Tenim biblioteques enormes, més grans i amb més llibres junts dels que en el teu temps hauríes estat capaç de concebre, pensats per conservar-se durant mil·lenis. Públiques. Amb jardins. Però ens quedem a casa, obnubil·lats per les ones herzianes, aliens, alienats. Umberto Eco –savi del nostre temps– ho resumeix així:

“El món està ple de llibres preciosos, que ningú no llig”.

Negre

Millor callar?

És evident. Els privilegiats que vivim al món occidental no podem fer-nos ni una lleugera idea del patiment que, dia a dia, recórre els carrers de Gaza. Mai entendrem absolutament el dolor del pare que recull el cadaver mig esbudellat del seu fill, víctima de l'enèssima bomba israeliana. Nosaltres plorem per dins, ells ho fan per fora. Sentim ràbia, ells bramen d'odi. Però ambdós cridem.

Milers, milions de persones al món, clamen contra la injustícia. Cap de nosaltres no entén la poca memòria dels israelians. La seua set de sang, de venjança, de prevenció excessiva.

Per això alcem la veu. Burgesos, occidentals, adinerats, progressistes, grans, menuts... no importa què siguem si no tenim por de concentrar-nos, manifestar-nos, demanar justícia i lluitar. Perquè les lluites, al segle XXI, han de ser amb pancartes i no amb fusells.

Un home occidental, funcionari públic, s'alça al seu llit, es dutxa i es dirigeix al treball. Fulleja el diari i comenta amb un company el crim que s'està duent a terme a la franja de Gaza. Tots dos aniran a la manifestació. On està la hipocresia? En haver nascut al lloc on hem nascut? No tenim dret a lluitar amb paraules, llavors?

Por hauran de tindre els Palestins el dia en què ningú cride quan una salvatjada com aquesta siga la portada dels periòdics. Ara, però, tenen el suport de les PERSONES del món. I això, com a mínim, dóna un bri d'esperança.

Blanc

Gaza one more time

Les bombes plouen una vegada més sobre Gaza. La maquinària de mort israeliana torna a engegar-se, si és que alguna vegada es va aturar. Dues setmanes més d’horror. Rius de sang inunden els carrers de Palestina. Ja van 870 morts. Però als habitants de la Franja ja no els diuen res les xifres. Deixats de la mà de Déu, fa temps que han interioritzat el patiment i la mort com a mode de vida. Mentrestant, la hipocresia occidental surt als carrers en forma de manifestacions a totes les capitals del “món civilitzat”. I cristalitza amb tota la seua puresa en el discurs d’aquest tall de fills de putes que hem posat al capdavant dels nostres totpoderosos països del Primer Món.

Mira’ls quants en són. Els carrers no són prou grans per a ells. Estan per tot arreu. Barcelona, València, Madrid, París, Washington… Aquest matí s’han alçat del seu matalaf de làtex d’última generació, lleugers i descansats, s’han desdejunat fins que han quedat farts, tot mentre el roig sanguinolenc dels diaris provava de travessar les seues retines i una mica més enllà una pàgina amb el millor ordinador del mercat i una pàgina després un mapa amb l’oratge d’aquesta setmana, però difícilment els hi han dedicat una mirada ràpida, que hi havia pressa per anar a la feina.

I de nou al treball, on algun que altre, més espavilat del normal treurà el tema i – llavors sí – tots esdevindran en l’acte ciutadans responsables i activistes socials amb pedigrí: “què malparits més grans aquests jueus, no tenen vergonya de fer el que estan fent” i l’altre farà l’anàlisi política comodí en aquest cas “però això és tot perquè els americans els ho permenten, que si no...”, fins que al final l’últim encendrà la metxa “doncs m’han dit que hi ha manifestació a les 5, voleu que anem?”. I així, la flor i nata de la classe mitjana està disposada per concentrar-se, tots com ovelletes d’un ramat al carrer, a cridar indignats allò de “Palestina lliure” i més endavant “Israel assassí, no al totalitarisme jueu”, i un llarg etcètera.

Ara llegiran el manifest. I el manifest reclamarà el cessament dels atacs a Gaza i el posicionament d’una tan abstracta com buida “Comunitat Internacional”. Els governs tornaran a condemnar l’endemà el conflicte i diran que l’opinió pública està amb ells – com demostren les nombroses manifestacions a tot arreu –, l’ONU convocarà un altre Consell de Seguretat que tornarà a dir que Israel hauria d’aturar la massacre, el president d’Estats Units dirà que encara no és president, la ministra israeliana declararà que ja quasi acaba la feina, els bancs obriran com cada dia, Wall Street seguirà dictant els designis del món, i es tornarà a parlar de crisi, de Gaza i de les manifestacions d’ahir.

A la Franja, en canvi, la pluja de mort seguirà caient. I els xiquets palestins seguiran jugant a tirar pedres als totpoderosos soldats jueus mentre aquests segresten els seus pares i violen les seues mares, quan no els torturen fins que els fan vessar l’última gota de sang. La ingnomínia serà, com sempre, el pa de cada dia. I la maquinària d’injustícia, misèria, odi i destrucció continuarà funcionant amb l’acurada precissió d’un rellotge suís, com aquell tan bonic que apareix als diaris.


Negre veig el panorama.

Bon any!

Blanc i Negre us desitgen un Bon any!

I sort amb els exàmens...

Blanc...

Blanc...

...com la neu!

Bon nadal ;)

Blanc

Negre, negre, negre

L'estat terrorista israelià ha iniciat avui una nova ofensiva contra la franja de Gaza. Això em fa negre com la caldera d'una locomotora de vapor. Fills de putes! No es pot dir altra cosa.

Sembla que ni per Nadal s'ho repensen, però clar, com que ni uns ni altres el celebren...

En fi, quina merda de món. 

Negre, més que mai. 

A casa!

Que em retornes a casa, que m'escrius la identitat, que em cuides quan no em trobe bé, que em recordes la infantesa. No hi ha res com sentir la calidesa de la llar quan de debò la necessites. M'agrada el meu poble, m'agrada el paisatge que forma el Montgó quan baixa lentament per besar la Mediterrània i eixe bes acaba convertit en el cap de la Nau. M'agrada mirar-lo de nit des de dalt del castell i provar d'encertar els carrers. M'agrada anar al Quatre a les tantes de la nit de Nadal. M'encanta trobar de sobte i per sopresa tots els meus amics junts, i anar de copes dia sí i dia també.

Sí, per una vegada, em sent bé d'estar a casa.

M'agrada la Marina.

Negre

De la Marina... la Baixa

Altea i casetes blanques, guaitant al mar com solament elles saben fer-ho. Puig Campana presidint la seua terra, majestuós i digne, mellada serralada. El seu fill Finestrat, mentrestant, cap endavant, s'arrapa ben fort a les esquenes. Benidorm i la festa de les llums, gent amunt, gent avall, pels carrers del poble que volgué ser ciutat. Quin poc trellat... La Vila, Polop i Orxeta. L'olor a sal, coca facida, facideta. Arròs en bacallar. No pot ser feliç qui no haja vist aquest mar. Records d'infància entre ones i algues, de Llevant a Ponent passant pel Gos i la Tortuga. Arrels i cultura. La llengua que jo parle, tal i com jo la parle. Sonora, càlida. Com ha de ser. Relleu i Confrides també volen pes.


Jo sóc de la Marina. De la Marina Baixa.


Blanc

Els malucs

Va diferenciar la seua figura enmig d’aquell mar de música, fum i gent. Així és com s’entretenia totes les nits. Freqüentava el club que hi havia baix de sa casa, autoconvencent-se que ho feia “per no perdre els vells costums d’oci”. “No vull que em soterren encara!”, solia dir als amics. Triava sempre el mateix tamboret i demanava, amb un xasclit de dits, la copa de bourbon que li feia companyia –trista companyia- durant el seu viatge de plaers acústics i visuals. Toni, el barman, feia la seua feina només sentia el senyal. “Avui que siga doble”, demanava tots els dies. Per ofegar les penes, deia. Allò que ell no sabia és que les seues penes no les ofegava l’alcohol. Les esborraven els malucs d’aquella dona que acudia, com cada nit, puntual, a la seua cita al club. Malucs que havia diferenciat, només entrar i com cada nit, entre tota la gent que ballava.
Perquè ella era única. Es movia perfectament al compàs de cada una de les notes de la samba que Josefina Veloso, la preciosa cantant brasilera que acostumava a guanyar-se la vida actuant en aquella sala, entonava acompanyada de la seua banda made in Brasil. Era tot un espectacle. Bocabadat, feia glops a la seua “medecina contra les penes”, intentant que res no l’apartara de l’èxtasi que suposava vore-la ballar. Després, quan res no quedava al got, jugava amb els glaçons com si ho fera amb els botons del vestit verd cridaner que la seua dama lluïa. Es delectava i s’autocomplaïa. Visualment, és clar. Es convertia en un esguard clavat en un cos magnètic. Tornava de seguida a la realitat, però, quan Toni l’arrossegava cap a ella. “Oblida’t, és massa per a tu”. Ell, que mai havia sigut massa valent, assumia amb tristesa el consell del seu “amic” i eixia per la porta, després de pagar el compte, amb la creença que la pròxima vegada seria capaç de dirigir-li unes paraules.

I al dia següent la història fou la mateixa.

I a l'altre

I a l'altre


Blanc

Interferència

«I tu ho sabies, ho senties, quelcom t’ho deia, mai no havia deixat de repetir-t’ho. Era una sensació estranya, amarga; aquella que et venia en un moment de tristesa i debilitat o amb un gest lleu, efímer, però significant. De vegades és això el que més espanta. Però tu no ho volies pensar, no importava, feies fora aquell avís que la petita part racional que havies pogut conservar t’enviava de tant en tant i el llençaves lluny per que no tornara. Però sempre hi era. Dubtes, dubtes, dubtes. Tu no en volies d’això. Agafaves un bon record per esborrar allò que odiaves i llavors tot es tornava agredolç. Estaves boig.»


Negre

Sanctasactòrum

Spain is different, deien els estrangers que començaven a venir a l’Estat espanyol durant la dècada dels 60 i 70 a torrar-se al sol a les nostres platges. Des d’aleshores i fins avui, la màxima ha estat aplicable a quasi tots els aspectes de la vida d’aquest estat de bojos. No en va deien també els guiris –molts, encara avui – allò que Europa acabava als Pirineus. I, com no podia ser d’una altra manera, un país fictici –sovint amb tics de república bananera– havia de tenir, com a mínim, una constitució de ciència-ficció. A aquesta singular pantomina es van veure abocats els camisa vella; els gossos del franquisme que es van tornar demòcrates de pro de la nit al matí, tot mentre cercaven els seus nous collars, els quals els haurien de permetre passar impunement de participar al govern criminal del general Franco a fundar partits polítics, a ser presents al nou Parlament i fins i tot a redactar el que hauria de ser la Carta Magna del nou estat democratic. Sí, veritablement, el que passa a Espanya no passa enlloc.

Així doncs, el període històric que s’ha acordat anomenar Transició –tot i que no se sàpiga encara ben bé a què– va ser aquell moment on tot era possible, partint de l’absurditat del fet que fóra possible passar d’una dictadura feixista a una democràcia per decret, reformant i apedaçant un sistema que, avui, trenta anys després, encara no ha rebut una condemna oficial per part de l’Estat, ni molt menys per un dels principals partits polítics espanyols, que va servir d’escletxa per on es varen colar els antics jerarques del règim i del Movimiento Nacional. Es va instaurar un sistema democràtic a cop de ploma, sense que ningú no haguera de canviar d’actituts, un sistema on els antics cossos repressius de l’Estat, policies polítiques, secretes i militars –torturadors i assassins diversos– van poder gaudir d’una llarga carrera en la jove democràcia espanyola i una “merescuda” jubilació posterior.

Mentrestant, el bipartidisme pregona suposades diferències ideològiques que no són tals per seguir amb el joc de l’alternància en el sistema neoliberal, quan en allò fonamental, els partits espanyolistes majoritaris van sempre a una, tot tractant de fomentar les divisions al si de les nacions oprimides per una constitució que pregona el seu respecte i protecció i alhora disposa les armes per acabar amb elles. Burda hipocresia. L’Estat de les autonomies va neixer fracassat i cada dia dóna mostres de la seua inutilitat. Però això a Madrid sempre ho han sabut, i per això es tracta la constitució com abans es tractava la Biblia. “Si hem de modificar alguna cosa, que siga una coma només”. No en va aquell miserable dictador va morir amb la tranquil·litat de deixar-ho tot ben lligat.

Negre

Constitució

Ella en té 30. Fa uns dies que “tots” hem celebrat el seu natalici. Llei de lleis, carta magna, la Constitució Espanyola va néixer el 6 de desembre de 1978 per simbolitzar, estabilitzar i fer real el canvi que els ciutadans de l’Estat espanyol havien clamat durant anys. L’obscura etapa franquista, mort el dictador, es tambalejava més que mai i el suposat successor del règim, el monarca Joan Carles I de Borbó (gloriós cognom...), no esdevingué allò que el General (-íssim per als seus seguidors) Franco havia panejat que fóra. Impulsada pel Rei, i per tot el(s) poble(s) d’Espanya, la transició cap a la Democràcia arribà després de gairebé 40 anys de dictadura. I amb ella, es creà i s’aprovà el “límit de l’Estat social i democràtic de Dret”. La Constitució.


Han passat molts anys. Molta gent jove del segle XXI no coneix la constitució i allò que suposa. Alguns, molt probablement, ni tan sols sàpiguen de la seua existència. El context ha canviat tant que, allò que fa 30 anys fou fonamental, ara ha perdut rellevància. Certs punts del text, que foren acceptats en el seu dia per arribar a un consens, són qüestionats en l’actualitat. Ara que la democràcia s’ha estabilitzat potser hem de mirar un poc més amunt. Santiago Carrillo, va argumentar així el fet que el seu partit, el Partit Comunista, recolzara al Monarca en el procés de transició: “Si en les condicions concretes d’Espanya posàrem sobre la taula la qüestió de la República, ens endinsaríem en una aventura catastròfica en la qual, segur, no obtindríem la República, però perdríem la democràcia”. Si bé l’argumentació de Carrillo tenia sentit quan ell la pronuncià, potser ara hauríem de perdre la por a “endinsar-nos en una aventura catastròfica” i admetre, com deia el llavors senador Rossend Audet, que “no podem basar l’elecció d’un sistema d’Estat en l’agraïment a una persona”. La realitat és que, la Monarquia, com a privilegi que és, xoca amb el principi constitucional que diu que tots els ciutadans som iguals.


Blanc

Euskaraz

Podria apel·lar a l’arqueologia i lloar el seu orígen desconegut i inconnex, la baula perduda entre la més remota prehistòria europea i l’Antiguitat. Podria fixar la meua atenció en la seua estructura morfosintàctica, endimoniadament lògica, fins gairebé la pura matemàtica. Podria parlar, també, de la seua senzillesa en la composició, rudimentàriament brillant. O bé de l’igualitarisme que viu al seu vocabulari, entestat a no fer distinció entre sexes. Però amb aquests elements objectius no aconseguiria ni tan sols frissar l’essència d’allò basc. Perquè, com tot romanç que es considere tal cosa, només pot fer-se entendre amb sentiments.

Els arbres parlen, les pedres expliquen arcaïques històries d’Andra Mari – la mare terra, deesa primigènia dels bascos – i evoquen altres temps de llibertats perdudes. La mar combat violenta l’escarpada costa mentre el cel plora tímidament, com un xiquet desconsolat que ja ha oblidat el motiu del disgust. En èuscar. Sempre en èuscar. No he vist mai cap llengua que transmeta alhora tan gran quantitat de sensacions, que retrate amb tanta precissió el seu poble i el configure d’una manera tan clara. Viva durant mil·lenis, desafiant l’Imperi Romà, l’obscurantisme medieval, els estats nacionals burgesos. És la llengua d’una terra tan freda com càlida, tan despiadada com amable; l’arxipel·lag perdut de petites illes entre valls i muntanyes d’Atxaga.

Respira cada dia, aliena al temps, com els cants de Laboa. I és en la música de les seues paraules que es mastega el so de la pedra, el ritme de la pluja, la contundència de l’acer, la calidesa de la fusta, l’humitat de l’herba, l’agressivitat de la mar. Per ella respira el poble basc, per ella viu, per ella sent. Ella em va enamorar per sempre més ara fa vora tres anys. Definitivament, jo, en l’altra vida, euskaldun.


Negre

Gris

Hi ha dies que no són ni blancs, ni negres. Són aquells dies que no saps què fas al món, ni per què t'has alçat, dies que hom dedica únicament a la supervivència. El compliment de les funcions vitals bàsiques. Dies que sembla que no acaben o que no van començar mai. I dies que desapareixen com a un interval molt llarg entre un dia i un altre. Dies de desembre. Fred de l'hivern, que paralitza. Que adormisca les feres i fa cruixir els óssos, encaixats, grinyolant a l'uníson. El vent i la pluja fan el temps infinit i tu a l'infinit mires assegut al sofà, tremolós i moix. Potser ahir vas beure massa. La tele et marca les hores alentides d'aquest dia. El dia que podries esborrar de la teua memòria. Un dia en què no ha passat res. Dia gris de desembre.

Negre

Ella i jo

Ella mira i somriu;
ho fa constantment perquè,
al dematí,
quan el sol entra per la seua finestra,
és un dia nou per somriure
a la vida que té, o bé a aquella
que voldria tenir.
Res no importa.
Ella somriu quan mira;
sempre fresca a trenc d’alba,
juga mentre fa i refa,
va i torna mentre canta,
inventa jocs de paraules
trencadisses, fugisseres;
finíssimes ganivetades.
Ella mira i jo somric,
babau, estúpid, incapaç,
i se’n va mentre jo la veig escapar
en silenci.
“Massa cosa per a tu,
babau, estúpid, incapaç”.

- Amb això tanquem cicle de poesia.

Negre, com una cova fosca.

Un d'amor, que és necessari...

Tanca els ulls.

Cerca’m a l’indret
on la quietud no té futur.
Mira baix dels llençols que potser
m’he amagat per fer-me buscar.

T’espere.

Tranquil perquè sé
que vindràs a l’hora exacta.
Neguitós de pensar
que ja estàs ben a prop

I besa’m.

Escriu-me als llavis allò
que no fa tant ens atrevim a dir.




Blanc

I tiraré el dau...

I


I tirarem el dau
i tornarem a perdre.
I el foc semblarà gel
nodrit de dies sense llum.
I plourà i farà sol
i ens mullarem quan acabe.
Acabe, acabe
i torne a començar.
Fang d’ulls clars que tot
ho abarca,
somriures barats
assajats amb passió.
I tornarem a tirar
i perdrem la partida.
I no aprendrem que tot
és res al final del camí.
Tremolarà el bes
adormit de silenci.
Se’n riurà a gust una vegada més.
I buscarem la clau
i obrirem la porta.
I sense pressa alguna
la farem grinyolar.
No ens buscaran mai més
allà on puguen trobar-nos.
Ja fa temps que hem vençut
al joc d’estar amagats.

I tirarem el dau...


Blanc (però no del Madrid)

Aigua de València

Plouen.

Xip, xip, xap

com cada dia. Plou.

Xip, xap, xip, xap

sobre l'asfalt podrit. 

Xip, xap. Ens plou. 

Plouen merda. 

A la nit i al matí. 

I no ens servirà

per llavar la conciència. 

                                                                     Negre, com la nit.

Lladruc

Hi ha algunes serps l'estratègia de les quals és l'estoicisme. L'estaticitat com a arma letal. M'agrada la idea. És com una mena de shuffle de Kansas City - qui haja vist El caso Slevin m'entendrà -  on quan tots miren cap a l'esquerra, tu mires cap a la dreta. La serp roman a l'aguait i deixa que la seua presa s'acoste i se senta segura. Fins i tot deixa que l'animalet es confie i comence a fer-li petits mossos. Una vegada, dues. A la tercera vegada l'infeliç ja ha passat a ser part de la flora intestinal de la serp sense haver tingut temps a preguntar-se què passava. 

Ja tenia prou menjar acumulat en aquest bloc. Me n'he atipat amb una forta dosi d'hipocresia. He anat callant i observant, com la serp, i ara de sobte tinc fam. Bé, carregue el fusell mentre esmole la ploma perquè m'agradaria mostrar la meua profunda animadversió envers la gent que necessita tenir cinquanta xarxes socials diverses i variades per "vendre" el seu personatge públic i que els seus amiguets, tan emos tots ells, l'hi deixen un comentari del pal "ohh, clar que sí, perquè tu ho vals, quant t'estime, què gran eres, voldria un fill teu!". Vomitaria en aquest mateix instant si no fóra perquè tinc l'ordinador davant. Sempre m'he considerat una persona amb un caràcter prou fortet, per dir-ho de manera suau, i el meu ego no pot envejar res a ningú, però certes coses m'emprenyen de valent. Els exhibicionistes emocionals, per exemple. 

Són el model de pijoprogre insuportable, de neoburgés picaflor del segle XXI, l'arquetip de modern alliberat i pseudotolerant que després acaba assimilant i reproduint la coentor i les actituts podrides del sistema. El rostre de la hipocresia. Aquells que són amics per un dia i més tard s'aboquen al proselitisme al servei dels seus propis interesos. Els que ofereixen una cara amable mentre t'estaquen la navalla per darrere. Volen estar en tots els afers, sense implicar-se en cap d'ells, per en acabant atribuïr-se els mèrits. Sí, certament, aquesta gent és un àpat suculent per a la serp que porte dins. 

Esperant, com en la cançó d'Obrint pas?

No entendré mai quina necessitat hi ha de fer servir punts suspensius després d'un títol. Qüestió d'estil, supose. 

Negre